Mentre la darrera jugada mestra de Pedro Sánchez pot acabar de desinflar el globus de Ciutadans i acabar de normalitzar l’extrema dreta espanyola, les negociacions per la mesa del Parlament i el nou govern català semblen una partida de pòquer en la que alguns jugadors necessiten amagar les seves cartes per dissimular les seves contradiccions internes. En l’escenari espanyol, podria ser que l’emergència d’un PP ayusista i la consolidació d’una extrema dreta complementària, acabin fent que el PSOE en depengui més del bloc de la moció de censura.
 
En l'escenari català, cap de les forces independentistes no es pot permetre que no s'arribi a alguna mena d’acord que garanteixi un govern estable amb un programa sobiranista i progressista clar. El procés d’autodeterminació de Catalunya passa ara per blindar la unitat civil de la societat catalana en un context de lluita antirepressiva, reforçar les institucions d’autogovern i crear les condicions per definir escenari de diàleg i negociació amb el govern espanyol. Amb inevitable escepticisme, però amb determinació. Perdrà el primer que s’aixequi de la taula.
 
En la nova agenda del sobiranisme català hi figura la qüestió del rescat social i la reconversió i actualització del model econòmic. Però també adquireix nova rellevància la qüestió de la llengua i la cultura. Per avançar en el camp cultural i econòmic caldrà teixir aliances sòlides en l’àmbit estatal amb el sobiranisme basc, gallec o andalús. Però el primer cercle de cooperació i complementarietat s’ha d’establir amb el País Valencià i les Illes. Per raons òbvies, tant en el camp econòmic com en el cultural. I aquí és on adquireix ple sentit la proposta d’una Commonwealth mediterrània formulada pel president valencià Ximo Puig. Aquesta proposta connecta perfectament amb la lògica dels canvis polítics, econòmics, culturals i tecnològics en curs. Tant a escala global, com a escala local.
 
Al sud d'Europa no hi ha cap altra regió econòmica amb el potencial de la que s'articula al voltant de l'eix Barcelona-València. I, de fet, no hi ha res que trenqui més l'ordre geopolític peninsular franquista i postfranquista que el reforçament dels vincles econòmics i culturals entre València i Barcelona. Més encara si compta amb la participació de Palma. Per entendre les possibilitats d’aquest potencial transformador cal tenir en consideració quatre factors.
 
En primer lloc, l’oportunitat política. La crisi sistèmica del règim del 78 coincideix amb la definició d’una nova fase de la política catalana que haurà de garantir el reforçament econòmic, polític i cultural de la societat catalana. Es tracta de no deixar de construir la nació amb la perspectiva de l’estatalitat.  A això cal afegir que, per primera vegada en els darrers 40 anys, els tres governs dels països de parla catalana estaran formats per la coalició formacions de tradició inequívocament democràtica i amb orientacions socials progressistes. En el cas català, l'independentisme d’esquerres ja és clarament hegemònic en el camp sobiranista.
 
En segon lloc, l’oportunitat europea. Cal aprofitar l'impuls del projecte europeu, orientant la sortida de la crisi aposta per més despesa pública, habilitar recursos i estimular l’activitat econòmica. En aquest marc es planteja la provisió dels fons Next Generation. Uns fons que suposaran una enorme injecció de capital –una part sense retorn, l’altra part a crèdit- al sistema econòmic europeu, que anirà dirigit especialment a la seva recuperació i reorientació al voltant d’eixos com l'economia de la vida, la digitalització o la transició ecològica. La complementarietat de les economies de l'arc mediterrani és, en aquest context un actiu importantíssim.
 
En tercer lloc, l’oportunitat de l’ordre mundial emergent. Els Països Catalans es caracteritzen per haver desenvolupat una economia cada vegada més internacionalitzada i de vocació exportadora amb certa capacitat de lideratge regional. El protagonisme de les economies asiàtiques i l’emergència demogràfica i econòmica de l’Àfrica prefiguren un ordre mundial en el qual el mar Mediterrani veurà sens dubte reforçada la seva centralitat i tindrà un paper cada cop més important en la geopolítica mundial. Ser el punt de trobada entre Àsia, Àfrica i Europa en un món multipolar li atorgarà un valor estratègic creixent. I Barcelona i València són la millor connexió entre Europa i la Mediterrània.
 
I, en quart lloc, l’oportunitat de les innovacions culturals i econòmiques. L’emergent protagonisme de la regió mediterrània coincideix amb una nova fase de la digitalització que altera els sistemes comunicatius i totes les formes de mediació social, renovant  profundament el sistema productiu. Com ja he apuntat, en clau europea, la digitalització i la transició ecològica vertebraran les transformacions culturals i econòmiques de les pròximes dècades. En el cas de la digitalització, el desplegament del 5G serà determinant els pròxims anys. De com es gestioni aquest desplegament dependrà en bona part el futur de l’economia (robotització, intel·ligència artificial, internet de les coses...), però també el de l’audiovisual i la llengua. Per això és tan rellevant i urgent que hi hagi una acció coordinada dels governs dels Països Catalans amb altres governs, particularment el basc, en el debat de la nova regulació estatal de les telecomunicacions i l’audiovisual.
 
En aquest marc de reptes i oportunitats seria urgent que, un cop constituït el nou Govern de la Generalitat catalana, es produís una trobada al màxim nivell institucional que permetés establir una agenda i un mecanisme estable i regular de coordinació. A partir de temes i objectius centrats en la cooperació econòmica i cultural. D’acord amb la metàfora anglòfona del president Puig, es tractaria de fixar en quins àmbits resultarien immediatament evidents els beneficis de mancomunar els esforços de tots plegats.
 
Al País Valencià, a les Illes i a Catalunya les polítiques públiques relacionades amb la llengua, la cultura i l’audiovisual ja fa massa temps són insuficients i obsoletes. No és l’únic àmbit. Anem inevitablement a remolc de transformacions econòmiques, polítiques i culturals intensificades per la mutació dels sistemes de mediació social. No hi ha temps a perdre. El tren de les oportunitats passa ara. És l'hora de la Commonwealth mediterrània, és l’hora dels Països Catalans.