Si hi ha un terme ideològic espremut al màxim els darrers anys és el de liberal. El gruix de les forces de dretes l’han emprat sovint a l’hora de contraposar-se al socialisme o a la socialdemocràcia. Des dels anys triomfals de Margaret Thatcher, quan les polítiques privatitzadores van començar a obrir escletxes en les parets mestra de l’estat de benestar europeu, els partits de centredreta van anar virant cap a posicions més liberals en el sentit més antisocial del terme.
En el cas de la dreta espanyola, això ha estat molt accentuat. En un estat on els valors del liberalisme en un sentit ampli sempre han estat minoritaris, de cop i volta, la dreta més tradicional es va reinventar com a liberal. Un artifici per defensar millor les retallades, l’ofensiva contra l’estat social i l’escomesa contra la fiscalitat. Res a veure amb el que a la majoria de països significaven els partits anomenats liberals (molts d’ells petites formacions de caire centrista).
Si hi ha un poder que s’ha autoreferenciat com a liberal ha estat el Madrid entès com un estat dins de l’estat, la maquinària política construïda entorn José María Aznar, Esperanza Aguirre i Isabel Díaz Ayuso. Aquest bloc d’interessos exerceix la primacia ideològica en el PP, on no existeix cap altre corrent amb prou pes fer un equilibri, com sí que succeeix en altres partits europeus.
Què succeirà ara que arriba una nova ofensiva ja nítidament autoritària i populista, desacomplexadament reaccionària, amb figures com Donald Trump i Elon Musk? Com reaccionarà aquesta dreta dura que s’anomena liberal i que practica una oposició despietada contra tot aparent tic autoritari de l’executiu de Pedro Sánchez? Com es modularan els discursos dels portaveus indignats davant les suposades pressions contra la independència del poder judicial quan arreu, d’Hongria a Washington, els jutges passen a ser objectiu a abatre per les dretes extremes?
Molt aviat, en plena ofensiva ultra, veurem què hi ha darrera del suposat liberalisme de la dreta espanyola i el seu principal partit. Serà interessant observar quants d’ells es posicionaran en defensa de les institucions democràtiques amenaçades, posant-se al costat de la Unió Europea enfront l’ofensiva autoritària global impulsada pels vents que venen de l’Atlàntic. En aquests moments, la principal amenaça a la democràcia liberal i a les institucions globals prové de les dretes radicals i d’un petit però poderosíssim nucli d’ultracapitalistes que Elon Musk personifica com ningú.
Hi ha res més antiliberal que un plutòcrata amb interessos molt localitzables entrant a sac en les agències públiques decidint qui és acomiadat i amenaçant els jutges? Un dels fenòmens més dignes d'analitzar de les etapes de govern feixista dels anys 30 i 40 va ser la pràctica desaparició dels partits conservadors i moderats. Alguns, en el cas d'Alemanya, fins i tot es van autodissoldre. Quants dels nostres dirigents que s'anomenen liberal conservadors diran no a l'actual onada de dreta autoritària i plutocràcia? S'acosten temps de definicions interessants. També per les esquerres, que en alguns llocs només podran aturar l'ofensiva de la mà dels demòcrates de dretes. Si n'hi ha prou.