Amb motiu de la mort de Zygmunt Bauman, teòric de la societat líquida, m’ha vingut al cap la reflexió de si, a la nostra realitat política, la catalana, els lideratges són força més líquids que no pas sòlids. Si bé ja se sabia, des del principi, que la intenció del president Puigdemont era enllestir els divuit mesos de legislatura i prou, la reiteració radiofònica que n’ha fet ha tornat a disparar tot de comentaris, retrets i planys. Hom diu que la seva figura és, en aquests moments, la més potent que té el país i, sobretot, el seu partit.

Si, com tot fa pensar, a finals d’any Puigdemont ja no serà president, el seu haurà estat el període presidencial més curt de la nostra història contemporània, fins i tot per sota dels dos anys del president Macià. Ningú no dubta que el personatge polític té, aquí, bona premsa, parla idiomes, no pertany a les elits barcelonines que sempre han tallat el bacallà, té les mans netes, és socialdemòcrata i, no és poca cosa, és independentista de tota la vida i no pas convers a la causa, com bona part dels seus companys de partit. El seu lideratge, doncs, no haurà arribat als dos anys. Ell va substituir Artur Mas, el qual va haver de deixar la presidència ben abans del que hom preveia per evitar que el tren del procés descarrilés, justament quan, per primer cop a la història, hi havia una majoria independentista al Parlament. El lideratge d’aquest darrer, doncs, també es va acabar abans d’hora. I, amb aquest panorama, el PDECat té un problema i greu.

Si Puigdemont no és candidat, qui ho serà? Les enquestes diuen que si els antics convergents van a les urnes en solitari podrien no arribar a la vintena d’escons. Si així fos, no m’imagino un polític com Artur Mas disposat a encapçalar una llista tan perdedora. Però, en aquest cas, el problema no és de trobar noms disposats a ser cap de cartell, alguns dels quals ja s’han insinuat a la premsa, sinó un altre, perquè no és una qüestió de noms, sinó d’idees. Quina és la ideologia del PDECat? Són independentistes, sí, però això no és cap ideologia, és un objectiu polític molt important que, un cop assolit, bé caldrà tenir algun model sòlid de societat per a construir d’acord amb les seves idees: socialdemòcrates, liberals, democristians, conservadors? Una mica de tot per a acontentar tothom, amb el risc d’acabar no satisfent ningú del tot?

Puigdemont, doncs, fora de combat i, de moment, sembla que potser també Artur Mas. Alhora, llegim que Carme Forcadell no preveu tornar a anar en unes llistes electorals al Parlament i que la batllessa Ada Colau no compta entre els seus projectes actuals la idea de plantejar-se el salt a l’altre edifici de la plaça de Sant Jaume. Mai no m’han entusiasmat, sincerament, els lideratges diguem-ne messiànics, acrítics, incombustibles i eterns, però crec que, entre poc i massa, la mesura passa. No és poca la gent que comença a estar una mica decebuda i desorientada, per no dir un bon tros, i a qui li costa d’entendre com, a l’hora de la veritat, en uns moments aparentment tan decisius per al nostre futur com els actuals, noms que fins ara han estat referents importantíssims ja no hi seran perquè, voluntàriament, hauran renunciat a ser-hi.

Fa tot l’efecte, doncs, que aquí ens polim els lideratges amb una facilitat i rapidesa extraordinàries, sigui per decisió personal dels protagonistes, sigui forçats pel context polític. Una certa sensació d’orfenesa de referents pot, realment, començar a estendre’s entre determinats sectors socials, pensant, potser, que si ningú no vol ser president de Catalunya, si hi renuncien és perquè es preveu que les coses vagin de mal borràs i, doncs, que hi ha escasses possibilitats d’èxit  i que, en conseqüència, és lògic que ningú no vulgui anar al davant d’un projecte arriscat, personalment i col·lectivament.

Si hem de fer cas de les enquestes, ara mateix, sembla que a ERC totes li ponen i, doncs, el seu líder, O. Junqueras, és qui tindrà tots els números de la grossa de tot l’any perquè li toqui ser el rostre visible, dins i fora, d’una aspiració de llibertat nacional. Fóra bo que, en aquest cas, no es produís cap actitud dimissionària com les que hem descrit, tant si es compleixen els terminis anunciats, con si, pel que sigui, això no és així i cal modificar, novament, el full de ruta. Perquè consolidar un nom a dintre del país i fer-lo conegut en l’escena internacional no és cosa de quatre dies i no és qüestió que, un cop això aconseguit, algú pugui tenir la temptació de pensar que ja ha complert i tirar, novament, la tovallola, passant el testimoni a un altre, sí, però no podent evitar la imatge que es dóna la batalla per perduda.