L’«indepe» autodestructiu

«L'èpica, combinada amb fixacions 'conspiranoiques' i rampells sectaris, és inversament proporcional a l'eficàcia per fer més gran l'independentisme»

21 de desembre de 2018
Dins del món independentista, i de tota la seva formosa gamma de colors, hi ha un perfil que em crida l'atenció. És aquell que combina la defensa èpica i urgent de la República catalana, apel·lant al "som un sol poble" i a la convicció que Catalunya és aclaparadorament independentista, amb una fixació paranoica a l'hora d'assenyalar amb el dit tota classe de botiflers, venuts a l’Estat, cínics i gent de renúncia fàcil que campen al nostre voltant.

Bonica contradicció: sembla difícil sostenir per una banda que "el poble català" vulgui la independència, ras i curt, sense més dilacions, i alhora passar-te el dia disparant contra tot allò que es mou, no ja dins del país sinó dins del mateix independentisme. Perquè, ¿amb qui coi penses fer-la, aquesta independència, sinó és, com a mínim, amb tots els independentistes possibles, inclosos aquells als quals titlles cada dia de traïdors, caragirats, pusil·lànimes, vividors i col·laboracionistes de Vichy?

Acostant-nos-hi una mica, observem que dins d'aquest espai hi ha alhora dues subespècies. A una, sense compartir-ne la posició, no li puc negar un fons teòric de coherència: és la que, tot defensant el "mandat de l'1 d'octubre", atribueix el punt mort actual a una renúncia de les cúpules dels partits, tots, en contrast amb les expectatives d'una ciutadania que es va creure els eslògans i que hauria estat disposada a anar per feina. Segons aquesta visió, la victòria del sí l'1-O és irrenunciable (minúcies com ara la participació són al·legacions pròpies d'aixafaguitarres com un servidor), i els acusats d'alta traïció són més els despatxos del processisme que els votants. A aquests, però, se’ls tracta amb certa condescendència: la colla de beneits que es deixen enredar.

Hi ha un altre corrent més pintoresc, però: el que circumscriu les acusacions arrauxades, sovint histèriques, a una parcel·la política específica, la que representa Esquerra, i a l'àmbit en què hipotèticament aquest partit podria arribar a trobar còmplices futurs.

És la subespècie que fomenta linxaments a Joan Tardà, que creu veure malèfics tripartits esperant a la cantonada, i que es fa l'escandalitzada davant de les temptatives de diàleg entre els republicans i Pedro Sánchez, com si Junts per Catalunya no tingués, per exemple, en la figura d'Elsa Artadi una aplicada interlocutora quotidiana amb la Moncloa. És aquell independentisme que es passa la vida recordant que té a les mans la vara de mesurar la credibilitat independentista, i que abans de decidir si justifica o blasma, per exemple, unes declaracions, pregunta si qui les ha fetes és dels seus o no. No es pas un fenomen nou.

I bé, entre uns i altres, tot continua apuntant que l'exhibició d'èpica independentista, combinada amb fixacions conspiranoiques i rampells de sectarisme, és inversament proporcional a l'eficàcia per fer més gran l'independentisme. Però, quines coses dic jo ara, ampliar la base, quina ximpleria!