No falla, just en aquell moment en què estàs arrufant les celles davant de l'última ocurrència post-processista, pam, apareix algú del PP, o de Ciutadans, destrossant-la o ridiculitzant-la i d'aquesta manera t'agafen unes ganes boges de donar-hi suport. És aquest l'estrany mecanisme mental amb què funcionem de vegades els catalans, i no només els independentistes. Recordem lemes com ara "Si tu no hi vas, ells tornen". El suport a una causa per la via de la reacció davant de qui consideres antagònic. I si Enric Millo diu que els tristament i abusivament engarjolats Oriol Junqueras i Jordi Sánchez no són "perfils idonis" per presidir la Generalitat, serà que sí que ho són de totes totes, oi? Ser independentista és fàcil!

Doncs és clar que no ho són, i Enric Millo, aquest precís cop, té raó. Tret que el que vulgui l'independentisme sigui viure indefinidament en l'anomalia i la ferida, i allargassar-la amb aquell propòsit, diuen alguns, que així la comunitat internacional acabarà reaccionant i no sé quantes coses més passaran. Em pensava, de debò, que ja havíem deixat enrere la fase de la innocència, del pensament màgic i d'"el món ens mira", però sembla que no és així, la qual cosa resulta extenuant.

El debat entre el simbolisme i el pragmatisme, entre l'èpica romàntica i un sentit mitjanat de la realitat és ara mateix en el moll de l'os de l'independentisme i tot apunta que va guanyant la primera opció perquè és la que es va imposar, per molt poc, a les eleccions del 21-D, perquè té més poder en l'opinió pública (o sent que el té i ho transmet) i perquè l'altre equip està acomplexat. Així de senzill.

Perquè no pot ser que parlis amb independentistes de tota la vida que es posen les mans el cap amb l'espectacle que estem vivint cada dia, i amb la manera amb què es gasta i desvirtua la paraula "república" associant-la a una realitat virtual, i que després s'abstinguin d'expressar-ho en públic perquè no volen quedar com renegats o claudicants. I potser s'hauria de poder començar a dir que és possible ser partidari de la independència de Catalunya i alhora estimar-te més que el pròxim candidat a ser investit com a president de la Generalitat sigui algú que pugui efectivament ser-ho i que pugui exercir el seu càrrec. No demanem tant.

El més desesperant de tot plegat és que ja hem passat per aquí, per aquest lloc on potser tens dubtes però deixes fer, on no ho veus clar però confies que els qui són al davant "ja saben el que es fan". I ha quedat demostrat que no, que no ho saben. Hem de tornar-hi un cop més, doncs? Som en un punt en què, a l'independentisme, les posicions més excèntriques són les que tenen més prestigi, i els plans més estèrils per al país són els que cultiven més aplaudiments arrauxats.

Aquests dies, algunes veus harmonitzadores de l'independentisme demanen comprensió en les posicions dels altres, perquè, és cert, no hi ha un manual d'instruccions per a situacions com la que estem vivint i se suposa que tothom fa el que pot. Molt bé, però tot plegat és massa important perquè certes frivolitats no t'afectin. Estem jugant, amics meus, no amb el destí electoral d'unes sigles o unes altres, sinó amb el futur de Catalunya i de tots els catalans.