No diré mentida. Tot just acabo de començar el llibre de moda al nostre país: Assaig general d’una revolta (Pòrtic), d'en Francesc-Marc Álvaro. Un llibre que neix amb angoixa. Molts esperen trobar en ell un far de llum que pugui seguir l'independentisme. I, sense fer cap spoiler, puc dir que no hi ha cap recepta bàsica. Sobretot perquè no és un manual, és un retrat més agre que dolç dels darrers anys. El procés de mutació del catalanisme en independentisme. De jovenets estranys a la Patrulla X, de Doctor Jekyll a Mister Hyde, del "peix al cove" al "tenim pressa". El llibre és una excusa per posar un dit a la nafra. Álvaro sempre es fa el desmenjat mentre t'obre en canal. I en un país com el nostre on ens prenem seriosament massa coses ja està bé un bon calbot, sobretot si ve d’algú dels "nostres".
 
Faré una cosa horrible. Citar una cita que apareix en el llibre que estic citant. Endavant amb la falta d'ètica de l'articulista. L'historiador Jordi Casassas ens recorda que "el conjunt del catalanisme sentiment, moviment i polític ha evolucionat en un terreny quasi sempre ben poc favorable gràcies a saber adaptar-se a la realitat canviant i no acabar de perdre mai un cert caràcter resistencialista". Ahà! La famosa resiliència pujolista. D’aquí passem al català emprenyat i la desafecció, expressions aprovades per l’establishment que avui es posa les mans el cap amb Puigdemont i Junqueras. Els catalans autoimmunes.
 
A la política catalana, no només al sobiranisme, ha canviat la genètica de (només) posar l’altra galta quan et donen la bufetada. No, no, ara, des de Podem al PP o Ciutadans, hi ha el reflexe de tornar-s’hi. I això passa a la vida interna dels partits, que són estructures que es defensen d’elles mateixes contra els malvats invasors independents o bé dels que pregonen l’antipolítica. És una mutació, la de la política catalana, que pot ser benvinguda com a vacuna al populisme. Ara bé, anem amb compte amb que el que creiem vacuna acabi sent un virus.
 
Amb raó, Álvaro digué a la recent presentació del citat llibre que els catalans no som tan especials ni tan estranys. Que el populisme recorre Europa i allò que en diem Primer Món i el que ve darrere. Anem accelerats. Com si fóssim mil·lenials. Com si pel fet de tenir raó ja ho tinguessim tot pagat. I d’això els catalans en sabem molt, de tenir raó i de perdre miserablement.
 
Prou de flagel·lació compatriotes! S’han fet coses malament? Segur. Que hi ha qui va fer menys que l’altre i que l’altre va dir però no va fer perquè creia que qui dia passa any empeny. Doncs també. Però no val amenaçar amb allò de "després de la sentència se sabrà tot". No es pot saber ara? I què direu? I el més important: contra qui? Sempre penso que aquests que es passen el dia assenyalant són els que més han d’amagar, i no m’erro. Cal política, seriosament, i cal que a les noves (re)eleccions espanyoles reforcem la nostra veu, i la nostra decisió.
 
Aquesta època que titolem Procés ha canviat Catalunya i els catalans, a tots. Des del barri de les Planes de Sant Joan Despí fins a Ós de Balaguer. Álvaro diu que "una part de catalans transformen la seva visió del concepte de sobirania i la relació entre ciutadania i identitat", i hi estic molt d'acord. Mentre hi ha qui vol establir relació entre la llengua que parles i el que has de votar, considero que hem passat aquesta etapa perquè tenim moltes identitats al país. El nacionalisme català s’ha hagut de transformar i també la manera com accedim a les propostes de dreta i d’esquerra.  
 
Insisteixo en que cal parar la hemorragia derrotista. Cal pensar en com és possible que el Procés sigui un fracàs i hi hagi dos milions d’independentistes estructurals i una majoria de Govern sobiranista? Cal la fredor per frenar la pressa que molts tenim, en sec. I amb la mateixa radicalitat començar a fer política del dia a dia mentre segueix la batalla internacional. Guanyem a casa, també, i primer.