Fa un any de les eleccions forçades pel 155 en què els partits favorables a l’autodeterminació van decidir participar. Els motius eren, sobretot, mostrar que l’independentisme continuava sent majoritari al Parlament (provat) i segons s’explicava, restituir el govern legítim destituït (no s’ha dut a terme).

Un any després la discussió s’està centrant molt en el mètode de protesta i mobilització. Durant l’estiu ens vam empassar hores de debat sobre la idoneïtat del llaç groc. Darrerament l’intercanvi dialectal s’ha centrat en si cal o no fer accions de protesta a cara descoberta.

Sobre aquest darrer tema només diré que el debat és endèmic, circular i gairebé kafkià. Hi ha motius de sobres per sostenir les dues opcions. A cara descoberta, perquè la no-violència accepta les conseqüències dels seus actes. Amb la cara tapada perquè el grau de repressió i acusació és enorme i ridícul (s’assimila aixecar barreres de peatge al terrorisme). Jo tinc clara la meva opció però em nego a imposar-la a ningú ni a desgastar-me en un debat públic de bucle infinit. En tot cas ho deixo per on hem resolt sempre aquest tipus de diferències: en el cara a cara serè i sincer.

El problema, des de fa mesos rau en el mateix en el qual es basa qualsevol acció o estratègia basada en la no-violència: Saber quin és l’objectiu. La consecució de la república? Defensar-se contra la repressió? Esperar una sentència previsible? A actuar a partir d’aquí amb obediència al mandat de l’1-O? Desobeir des del Parlament? Al carrer? Treballar-ho durant 6-8 anys i explicar la república a través de polítiques socials?

La gent a les manifestacions reclama “unitat”. Però en cap cas “uniformitat” –el moviment independentista no ho ha sigut mai tot i la caricatura habitual dels mitjans estatals. La unitat s’esdevé quan es comparteixen objectius.

També és necessària la confiança entre els diversos actors. Avui dia m’atreveixo a dir que les confiances estan debilitades i en molts casos s’aguanten per un fil. Això passa entre els partits, entitats i grups mobilitzadors però també en el si d’aquestes organitzacions. Ho veiem reflectit a les xarxes diàriament i en tota mena de trobades i reunions. Però no hi ha res de perdut. Estem avançant.

En primer lloc perquè no ens cansem de debatre, rebatre i repensar. El dia que perdem l’esperit crític, estarem morts. Cal, tanmateix assumir que ara mateix els lideratges visibles són llunyans. Els artífexs polítics de l’1-O o són a l’exili o són a presó. I no en tornaran aviat. Per tant, s’ha d’afegir una nova capa de lideratge, sense deixar de tenir en compte en tot moment a preses i exiliades. Que aquesta distància del dia a dia els serveixi per a ser més clarividents i desllorigar moments de dubte.

Però també cal gent amb capacitat per liderar el dia a dia. Disposats a plantejar nous objectius a curt i mig termini. Persones amb capacitat de generar consensos, estratègia però sobretot que s’expliquin amb claredat. Gent sense por dels propis!

El capital de l’1-O és enorme. El país ha canviat per sempre. I cal donar-hi continuïtat. És necessari que qui vulgui ser-hi sàpiga que serà prescindible. Que el seu paper és ser peça indispensable i alhora que tindrà un relleu.

M’atreveixo a dir, que aquest camí ens portarà a tornar a votar exercint la nostra autodeterminació. Un nou referèndum? Segur. Això elimina l’1-O? En cap cas. Però necessitem més validació. Interna, externa o pactada. Un full de ruta? No ho tinc clar. Que hi havia un full de ruta clar del Brexit? No hi és ni a 3 mesos de fer-lo efectiu.

Això ens durà de nou a l’atzucac: Com confiar en els polítics que diguin que un cop votat, desobeiran i duran a terme el resultat? Perquè si no hi ha pacte, la desobediència serà l’únic camí. Un símptoma seria que qui hi hagi al capdavant mostri clarament que està disposat a perdre moltes coses pel camí. Potser tot.

L’altre dia pensava en com es va crear l’ANC. Amb un debat virtual entre gent anònima que si hagués sabut amb qui parlava, segurament no hauria acceptat la raó de l’altre. Com aquells aparells electrònics que amb memòria plena o circuits escalfats necessiten un apagar/encendre, l’independentisme necessita un reset. Necessita reiniciar-se per continuar endavant.

Confiem els uns en els altres. Siguem generosos en l’esforç i en l’escolta. Estic fart de veure com es neguen bones idees perquè simplement “no les hem dit nosaltres”. Prou de filtracions interessades per desacreditar l’altre. Apel·lem al principi de bona fe. Aprenguem del camí recorregut (algú ha fet un bon informe sobre l’1-O per saber què cal fer la pròxima vegada?), parlem-nos, escoltem, acceptem que hi haurà errors i canvis. Si volem una república rica i plena, no siguem pobres intel·lectuals.