El president nord-americà ha estat aquests dies de visita per Europa, exactament per l’illa d’Irlanda, nord i sud. Nascut el 1942 a l’estat de Pennsilvània, és fill de Joseph Robinette Biden i de Catherine Eugenia Finnegan, coneguda per “Jean”. Es tracta del primer fill de la parella, i com els seus germans Francis i James, amb la germana Valerie, va ser format en la religió de la seva mare, catòlica, d’origen irlandès. Igual com tantíssims altres irlandesos, que fugien de la gran fam que assolà l’illa a mitjan segle XIX, els avantpassats materns del president van emprendre el camí d’Amèrica a mitjan segle XIX, com també ho feren els de la branca materna de Barack Obama. Fou tan massiu aquell èxode forçat que, dels 300 milions d’habitants actuals dels Estats Units, fins a 35 milions es defineixen com a irlandeso-americans i són, doncs, descendents d’aquells immigrants econòmics de fa prop de dos segles.

Els orígens de la branca irlandesa de Biden cal cercar-los a la localitat costanera de Cairlinn, amb un miler llarg d’habitants, al comtat de Lú, just al nord de la República, a tocar de la frontera estatal que divideix encara la nació irlandesa.  Es tracta d’una petita vila turística, amb un traçat medieval, situada a mig camí entre Belfast i Dublín, on va néixer el sacerdot catòlic Lorcán O'Muireadais, activista de l’idioma gaèlic. Cairlinn pertany al districte municipal de Dún Dealgan. El castell que senyoreja la població és el darrer referent visual que va veure el rebesavi del president quan abandonà el seu país, a la recerca d’un futur millor que el present irlandès d’aleshores.

No és el primer cop que Biden visita el bressol familiar, ja ho havia fet abans diverses vegades, però mai en la condició de president i el ressò d’ara. El primer membre de la família que va fer el viatge a la inversa, Owen Finnegan, arribà a Nova York el 1849 a bord del vaixell Brothers i, un any després, ho va fer la muller, Jane. El rebesavi irlandès de la mare de Barack Obama, Falmouth Kearney, era originari de Muine Gall, un llogaret de 300 habitants, i els dos emigrants amb descendents presidencials tenien la mateixa professió de sabaters. També en la data d’arribada coincidiren les famílies maternes dels dos presidents nord-americans. Biden, però, ha fet més ostentació militant dels seus orígens irlandesos i no tan sols perquè un dels seus nets dugui ara el nom de Finnegan.

Ara, Biden ha assegurat que tornar a Irlanda era com “tornar a casa”, alhora que plantava un roure en terra irlandesa i hi feia sonar la campana de la pau. A Belfast ha fet un cafè -potser un te?-, amb el primer ministre britànic, Rishi Sunak, en una trobada ineludible de cortesia, tant breu com significativa, en territori encara de sobirania britànica, tot i que amb majoria nacional i voluntat de reunificació amb la República d’Irlanda, però amb l’obstruccionisme dels probritànics que tenen bloquejades les institucions d’autogovern després d’haver perdut les eleccions.

Ja al sud, el líder nord-americà s’ha esplaiat durant tres dies a la terra dels seus avantpassats, on s’ha trobat sense presses amb el president de la República, Michael Higgins, i amb el primer ministre o taoiseach Leo Varadkar, el qual l’ha rebut com “el fill d’Irlanda”, han dinat junts en un ambient de més familiaritat i han assistit a una demostració de jocs gaèlics. El visitant també ha intervingut en una sessió conjunta de les dues cambres parlamentàries, l’Oireachtas, tant el Seanad Éireann, com el Dáil Éireann, i hi ha parlat de “relació especial” entre els dos països. La dimensió irlandesa de Biden s’ha manifestat obertament en un viatge que ha inclòs també la visita a la catedral San Muiderach (Ballina), bastida amb els 20.000 maons venuts per un avantpassat seu.

El president sap que no pot posar en perill els vincles amb el principal aliat europeu, el Regne Unit, però tampoc no pot oblidar que tant els Estats Units com Irlanda és del Regne Unit que van independitzar-se després d’un procés armat d’alliberament nacional i que hi ha una part d’Irlanda, al nord, que encara en depèn. El substrat de consciència irlandesa del president actual no és menor, com hem pogut comprovar aquests darrers dies. No és estrany, doncs, que just l’endemà d’haver accedit al càrrec, en negar-se a fer declaracions als mitjans que l’assetjaven a preguntes en un passadís, quan un periodista li digué “És que nosaltres som de la BBC”, Biden els amollés un contundent “Ja. Però és que jo soc irlandès”, sense perdre el somriure amable en cap moment.

Durant molts anys, part del finançament de l’IRA i del suport econòmic al Sinn Féin procedí, precisament, de la comunitat irlandesa dels Estats Units. Ja el 1921/22 el líder independentista Éamonn de Valera viatjà a Amèrica per recollir-hi fons per a la seva causa. Les connexions entre aquest moviment i els residents nord-americans d’origen irlandès han durat fins als nostres dies. Fins i tot, una pel·lícula es basà en aquest fet, L’ombra del diable (1997), amb Harrison Ford i Brad Pitt com a protagonistes, sota la direcció d’Alan J. Pakula. Un any abans, una altra pel·lícula, havia tractat també, tangencialment, el tema. Es tracta de Michael Collins, de Neil Jordan, amb Liam Neeson, Alan Rickman i Julia Roberts.

La història té cops amagats i hi ha països, en més d’un continent, que tenen factures pendents amb Espanya. I més d’un lloc amb càrrecs públics destacats, ocupats per persones d’ascendència catalana. Detectar-los, inventariar-los i tractar-los amb cura i encert hauria de ser objectiu de qualsevol política exterior catalana, digna d’aquest nom. Se m’acut, per exemple, que si mai un president de la Generalitat visités Amèrica del sud, podria arribar-se fins a Xile, on hi ha un president de nom Gabriel Boric...Font! Amb un treball previ, continuat, seriós, intel·ligent, discret, rigorós i decidit, tot és possible. Fins i tot la independència...