Divendres 14 d’abril, des de primera hora del matí, es començaven a difondre informacions en els mitjans d’un possible acord entre el govern espanyol, ERC i Bildu per una llei d’habitatge. Poques hores després aquest acord ja es donava per fet i començaven a publicar-se els primers detalls d’aquesta nova llei. La primera llei de l’habitatge a Espanya. Mai fins ara ha existit cap projecte legal pel conjunt de l’estat que tingui aquest objectiu. No és estrany, malauradament, que arribi en període electoral. És un anunci electoralista, com també ho és l’anunci de l'ús de 50.000 habitatges de la SAREB per lloguer “a preu assequible” fet directament pel president Pedro Sánchez en un acte amb voluntat preelectoral.

Per què ara? Fa anys que no s’ha deixat de reivindicar l’ús d’aquests pisos pagats a les entitats financeres amb diners públic per les persones que els necessiten. Encara no tenim tots els detalls de la llei d’habitatge i sembla que, per ara, el més interessant que pot oferir és ser propaganda electoral i no hauria de ser així. Més enllà dels rèdits electorals que aquesta nova llei pugui oferir caldria tenir unes quantes coses clares. La primera i més important: No estaríem avui parlant de la primera llei dedicada a l’habitatge a Espanya si no fos per la mobilització social que ininterrompudament durant les darreres dècades ha reivindicat el dret a l’habitatge. El dret a l’habitatge, la necessitat que tothom té de poder accedir a una llar per poder desenvolupar la seva vida. Sense la mobilització social pel dret a l’habitatge no s’estaria negociant avui una llei dedicada a l’habitatge.

Des de fa dècades, el moviment veïnal ha reivindicat el dret a l'habitatge. A la primera dècada del segle XXI va sorgir el col·lectiu V de Vivienda (2006). El 2009 naixia la PAH, la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca. El Sindicat de llogateres ho feia el 2017. Podem ampliar el llistat d’organitzacions i col·lectius que donen vida a un moviment pel dret a l’habitatge ampli i plural. Hi ha una continuïtat d’aquestes mobilitzacions com a mínim des de 2006. V de Vivienda neix en un període de creixement econòmic i bombolla immobiliària que els porta a afirmar: “No tindràs casa a la puta vida”. Els diferents col·lectius de V de Vivienda van organitzar manifestacions, acampades, i van ser capaces de mobilitzar sectors, particularment de persones joves, que veien com un greu problema l’accés a l’habitatge.

La crisi del 2008, molt vinculada a la bombolla immobiliària, va tenir greus impactes en la vida de moltes persones. Una part d’aquests impactes van tenir a veure amb les dificultats per poder pagar les hipoteques que s’havien adquirit els anys anteriors en temps de creixement econòmic i preus disparats. Els desnonaments van començar a arribar i diferents persones activistes, algunes vinculades també a V de Vivienda, van donar vida a la PAH a Barcelona. V de Vivienda va desaparèixer, o va mutar. La PAH naixia el 2009 i encara avui és espai de referència de la mobilització pel dret a a l’habitatge. Més de 200 nuclis en el conjunt d’Espanya: l’enorme creixement que va viure, per culpa de la situació patida i per la dinamització generada pel 15M, la va convertir en un contrapoder del govern, fos quin fos...

I de la PAH, entre altres llocs, van sorgir nous projectes polítics que anys després arribarien als governs. Ada Colau i Lucía Martín compareixien des de l’Ajuntament de Barcelona el mateix divendres per oferir una primera reacció i respondre les preguntes dels mitjans. Colau i Martín van estar a la PAH des del seu naixement fins a la que en van sortir per impulsar Barcelona en Comú. Començaven la seva compareixença felicitant els moviments socials, al moviment pel dret a l’habitatge. Moviment de les que elles van formar part, que van impulsar decididament i del que d’alguna manera encara formen part. Una és alcaldessa i l’altra regidora, i hi ha qui ha volgut establir barreres entre espais de mobilització i de representació institucional. Però continuen sent peces claus de la mobilització, des d’un altre espai, amb unes altres característiques. Sense l’entrada a les institucions de persones i col·lectius que venien de la mobilització social difícilment estaríem on són. Ara desenvolupen polítiques públiques que han posat Barcelona al capdavant de la creació d’habitatge públic i de suport a l’emergència habitacional. Ara negocien políticament en un govern de coalició...

Necessitem preguntar-nos sempre per què passen les coses. Aquesta llei és un desig del moviment pel dret a l’habitatge; no és un desig del PSOE, ni del PSC, que, entre altres coses, han parlat repetidament en contra de la regulació de lloguers. Però sense el PSOE i el PSC tampoc seria possible. Tampoc sense els suports d’ERC, Bildu... També necessitem preguntar-nos sempre com hem arribat on som. Rafael Chirbes, l’escriptor de Tavernes de la Valldigna, ens oferia una resposta molt clara en una entrevista amb Àngel Ferrero: “I la pilotada immobiliària no la va inventar José María Aznar. La pilotada immobiliària ve de la Llei Boyer de lloguers, que és de l'any vuitanta-quatre o vuitanta-cinc, que va ser la que va activar l'especulació als centres de les ciutats, que els va desallotjar de vells i joves i els va convertir en matèria especulativa, va fer pujar els lloguers i va multiplicar el preu del sòl per deu, per quinze o per vint”.

La llei Boyer, pel ministre Miguel Boyer, ministre d’Economia i Hisenda entre 1982 i 1985 quan el PSOE guanya les eleccions i Felipe González esdevé president. Boyer, que podia passar per socialista a mitjans dels setanta, però que als inicis dels vuitanta va desenvolupar aquestes polítiques i no han estat revertides encara. Avui encara patim els resultats d’aquella llei: “Els efectes de la Llei Boyer després van tenir la màxima expressió en la gran especulació de l'Expo i les Olimpíades del 92. Va ser el gran triomf del totxo a Espanya. L'èxit total del totxo...”.

El moviment pel dret a l’habitatge ha volgut respondre a aquests efectes, a l’èxit total del totxo del qual parla Chirbes. Avui sembla que podem dir que hi haurà llei de l’habitatge que podrà aportar eines per limitar lloguers, evitar determinats desnonaments... La PAH i altres col·lectius ja havia aconseguit impulsar i fer possibles lleis a Catalunya en aquesta direcció, després limitades i retallades. La PAH i altres col·lectius com el Sindicat de Llogateres ja han avisat que la llei pot ser un avenç important, però fa falta tenir més ambició. També ho deien divendres Colau i Martín. La llei com està ara no és suficient. En aquest punt cal preguntar-se fins on serà capaç de portar la llei el moviment pel dret a l’habitatge. Per ara han arribat fins aquí, però en els dies vinents, o en properes lleis, el moviment vol anar més enllà per complir el seu objectiu: garantir de manera efectiva el dret a l’habitatge.