Lleis i policia
«La policia ha de ser neutral, el més neutral possible, perquè jo mateixa he afirmat que la neutralitat estricta no existeix i que la nostra biografia ens condiciona»
Ara a portada

- Montserrat Tura
- Metgessa i exconsellera d'Interior
29 d’octubre de 2017
Aquests dies els signes d’interrogació s’acumulen. Surto al carrer i les converses adquireixen entonació interrogatòria. Costa de creure i d’entendre, el que ha passat en pocs dies. Com es gestiona l’article 155 d’una Constitució que el govern central se l’ha apropiada sense entendre-la? Com s’exerceix una independència inexistent? Com es tranquil·litza una població que creia innocu per a la seva vida els debats televisius?
Els dies aniran sumant més interrogants i alguna seguretat. El temps de la justícia i la política són diferents, però fa massa temps que la Fiscalia els ha confós. Els governs només els preocupa satisfer als més exaltats del seu entorn. La lectura del BOE esdevindrà obligada per saber que ens espera als catalans. Mentrestant, no puc deixar d’escriure-us unes ratlles per explicar-vos el meu malestar per haver posat a les policies en el centre del debat polític i de les dacions de governs enfrontats políticament.
Potser m’equivoco, però em crec amb un estrany dret d’estar enfadada i preocupada. Un estrany dret que neix d’haver explicat en fòrums no sempre fàcils el concepte de servidor públic neutral i d’especial preparació a cada una de les persones que configuren els cossos de seguretat. Tots els cossos de seguretat.
Maleeixo els que van desplaçar a Catalunya, els que van explicar la seva funció i van donar ordres que vulneren tota professionalitat, les dotacions de Guarda Civil i Policia Nacional el dia 1 d’octubre. Aquelles actuacions i les imatges enregistrades a la retina de milions de ciutadans trencaven l’esforç dels que havíem defensat la professionalitat i neutralitat d’aquestes policies.
Maleeixo els que durant anys han presentat les policies de Catalunya (les que depenen dels ajuntaments i la gran policia de la Generalitat, coneguda amb el nom de Mossos d’Esquadra, ple d’històries de grandesa i misèria com tot el que la seva existència s’endinsa en els segles) per la mala praxi d’alguns dels seus membres oblidant l’acció col·lectiva de protegir-nos.
La seguretat pública, aquest sentiment que permet fer plans de tota mena sense haver de preocupar-te per posar-te a recer de la fúria d’altres humans és un dels patrimonis, una de les conquestes més importants dels estats democràtics avançats.
Els Mossos d'Esquadra tal com els coneixem avui són molt recents. Tot just l'any 1994 començaven a patrullar la comarca d'Osona. Creaven expectació i decepció. Una policia amb les quatre barres que multava i es mostrava inflexible amb el delicte.
El desplegament per totes les altres comarques no va ser fàcil. Sens dubte, la gran ciutat de Barcelona i la seva conurbació metropolitana va ser el més difícil, però el crim s'amaga rere urbanitzacions de luxe i paratges paradisíacs. Enginyers, informàtics, biòlegs, metges, advocats, criminalistes i moltes altres professions abandonaven la seva carrera en el món privat per incorporar-se en una organització que combatia el mal perquè els seus conciutadans gaudissin de la calma dels dies.
Maleeixo els que un dia van creure que se'ls podien apropiar per a les seves causes polítiques, fossin quines fossin les seves causes. La policia ha de ser neutral, el més neutral possible, perquè jo mateixa he afirmat que la neutralitat estricta no existeix i que la nostra biografia ens condiciona.
Avui són una organització professional, moderna, eficaç, amb un esforç diari per acumular coneixement i guanyar rapidesa en la resposta. I, malgrat tot, mai seran perfectes perquè la perfecció no existeix i sempre quedarà algun delicte sense resoldre, algun culpable sense prou proves, algun gest massa brusc per a alguna sensibilitat.
No els ha fet cap favor, com a institució de seguretat publica que els sobiranistes els consideressin els seus i els espanyolistes els dels altres. No els ha fet cap favor l'actitud d'una part en la magistratura posant en dubte constant la seva professionalitat. No puc qualificar la tossuderia mal dirigida de la Fiscalia vers els comandaments i el cos policial en general, fruit d'uns prejudicis que no s'adiuen a la professionalitat acreditada sense entrar en desqualificacions que vull evitar.
Ara més que mai necessiten la col·laboració de tota la ciutadania de Catalunya. No l'estima esbiaixada, no la critica malintencionada. Necessiten la col·laboració de tots nosaltres perquè malgrat les decisions qüestionables que permet les atribucions que el Senat ha donat al Govern Central en aplicació de l'art. 155. Cal que a final d'aquests exercicis, les dades objectives segueixen essent les més transparents, les de més alta resolució i les de millor valoració.
Al cap i a la fi, estar segur es trasllada a la vida quotidiana en petits gestos. Petits gestos que els que hem vist el mal fit a fit valorem molt més. Josep Lluís Trapero ho va definir en el seu primer discurs com a Major i en la seva carta de comiat com: "una parella jove, pare i mare, acompanyats dels seus dos fills caminaven feliços cap a l'entrada del metro, rient, aliens als perills que com a cos hem de combatre..."
Els dies aniran sumant més interrogants i alguna seguretat. El temps de la justícia i la política són diferents, però fa massa temps que la Fiscalia els ha confós. Els governs només els preocupa satisfer als més exaltats del seu entorn. La lectura del BOE esdevindrà obligada per saber que ens espera als catalans. Mentrestant, no puc deixar d’escriure-us unes ratlles per explicar-vos el meu malestar per haver posat a les policies en el centre del debat polític i de les dacions de governs enfrontats políticament.
Potser m’equivoco, però em crec amb un estrany dret d’estar enfadada i preocupada. Un estrany dret que neix d’haver explicat en fòrums no sempre fàcils el concepte de servidor públic neutral i d’especial preparació a cada una de les persones que configuren els cossos de seguretat. Tots els cossos de seguretat.
Maleeixo els que van desplaçar a Catalunya, els que van explicar la seva funció i van donar ordres que vulneren tota professionalitat, les dotacions de Guarda Civil i Policia Nacional el dia 1 d’octubre. Aquelles actuacions i les imatges enregistrades a la retina de milions de ciutadans trencaven l’esforç dels que havíem defensat la professionalitat i neutralitat d’aquestes policies.
Maleeixo els que durant anys han presentat les policies de Catalunya (les que depenen dels ajuntaments i la gran policia de la Generalitat, coneguda amb el nom de Mossos d’Esquadra, ple d’històries de grandesa i misèria com tot el que la seva existència s’endinsa en els segles) per la mala praxi d’alguns dels seus membres oblidant l’acció col·lectiva de protegir-nos.
La seguretat pública, aquest sentiment que permet fer plans de tota mena sense haver de preocupar-te per posar-te a recer de la fúria d’altres humans és un dels patrimonis, una de les conquestes més importants dels estats democràtics avançats.
Els Mossos d'Esquadra tal com els coneixem avui són molt recents. Tot just l'any 1994 començaven a patrullar la comarca d'Osona. Creaven expectació i decepció. Una policia amb les quatre barres que multava i es mostrava inflexible amb el delicte.
El desplegament per totes les altres comarques no va ser fàcil. Sens dubte, la gran ciutat de Barcelona i la seva conurbació metropolitana va ser el més difícil, però el crim s'amaga rere urbanitzacions de luxe i paratges paradisíacs. Enginyers, informàtics, biòlegs, metges, advocats, criminalistes i moltes altres professions abandonaven la seva carrera en el món privat per incorporar-se en una organització que combatia el mal perquè els seus conciutadans gaudissin de la calma dels dies.
Maleeixo els que un dia van creure que se'ls podien apropiar per a les seves causes polítiques, fossin quines fossin les seves causes. La policia ha de ser neutral, el més neutral possible, perquè jo mateixa he afirmat que la neutralitat estricta no existeix i que la nostra biografia ens condiciona.
Avui són una organització professional, moderna, eficaç, amb un esforç diari per acumular coneixement i guanyar rapidesa en la resposta. I, malgrat tot, mai seran perfectes perquè la perfecció no existeix i sempre quedarà algun delicte sense resoldre, algun culpable sense prou proves, algun gest massa brusc per a alguna sensibilitat.
No els ha fet cap favor, com a institució de seguretat publica que els sobiranistes els consideressin els seus i els espanyolistes els dels altres. No els ha fet cap favor l'actitud d'una part en la magistratura posant en dubte constant la seva professionalitat. No puc qualificar la tossuderia mal dirigida de la Fiscalia vers els comandaments i el cos policial en general, fruit d'uns prejudicis que no s'adiuen a la professionalitat acreditada sense entrar en desqualificacions que vull evitar.
Ara més que mai necessiten la col·laboració de tota la ciutadania de Catalunya. No l'estima esbiaixada, no la critica malintencionada. Necessiten la col·laboració de tots nosaltres perquè malgrat les decisions qüestionables que permet les atribucions que el Senat ha donat al Govern Central en aplicació de l'art. 155. Cal que a final d'aquests exercicis, les dades objectives segueixen essent les més transparents, les de més alta resolució i les de millor valoració.
Al cap i a la fi, estar segur es trasllada a la vida quotidiana en petits gestos. Petits gestos que els que hem vist el mal fit a fit valorem molt més. Josep Lluís Trapero ho va definir en el seu primer discurs com a Major i en la seva carta de comiat com: "una parella jove, pare i mare, acompanyats dels seus dos fills caminaven feliços cap a l'entrada del metro, rient, aliens als perills que com a cos hem de combatre..."