"Qui en lloc de protegir els seus súbdits el que intenta és oprimir-los i assetjar-los i arrabassar-los les llibertats [...] no pot ser considerat com un príncep, sinó com un tirà".

Acta d’Abjuració del Estats Generals dels Països Baixos respecte Felip II, 26 Juliol 1581
 
El sud d’Europa ja ha trobat un nou arxienemic. La cimera de la setmana passada no només va servir per arribar a un acord que, esperem, sigui històric. També va servir per apartar Merkel de la diana i posar-hi enlloc seu el primer ministre neerlandès Mark Rutte.
 
Com explicava fa un parell de dies en aquestes planes en Ramon Tremosa, després del Brexit i amb Alemanya decidida a ser comparsa del projecte francès per Europa, els països petits s’han sentit indefensos en les darreres negociacions amb una primera proposta d’acord que en res recollia les seves preferències.
 
El poder de veto i una defensa coordinada els va permetre aconseguir diverses concessions, però cal que Alemanya faci de pont entre la Hansa i les potències centralistes si no volem veure créixer a marxes forçades l’euroescepticisme nòrdic els propers anys.
 
El vilipendiat Rutte, entestat en què les inversions amb el fons de recuperació serveixin per transformar les economies del sud i no pas per alimentar els oligopolis habituals, s’enfronta a més amb la terrible ironia de ser considerat tou per la oposició als Països Baixos i de massa dur a tot el sud.
 
Rutte, que no ha aconseguit un veto sinó un fre de mà en cas que un Estat s’excedeixi, sap que tal mesura tindrà un caràcter més dissuassori que de control. Els propis Estats miraran d’evitar que les males praxis siguin massa òbvies. Això sí, marca un precedent i obliga les elits a acceptar la condicionalitat europea, de moment soft.
 
No hi haurà però un control català de les inversions, i tampoc una perspectiva regional en l’eficiència de la despesa. Europa paga i condiciona, però Madrid encara mana. Brussel.les té encara una mentalitat acríticament pro-governs centrals.
 
Per altra banda, Rutte té un mandat per assegurar que els estalvis dels ciutadans neerlandesos són ben utilitzats, però no té la voluntat d’entrar en qüestions de política interna. El millor que poden fer les institucions catalanes és treballar en una llista d’inversions incontrovertibles i informar-ne a Brussel·les, la Haia i Estocolm a la vegada que a Madrid.
 
Així doncs, més enllà del voluntarisme l’europeisme oficialista català, segueix forçat a triar entre veure a galet les decisions que arribin dels ministeris madrilenys o entendre que només amb la independència hi haurà interlocució directa amb Brussel·les.
 
Tornant als Països Baixos, és indubtable que el seu recorregut històric no es pot deslligar de la seva animadversió per les males pràctiques del sud i de l’estat espanyol en particular. Avui precisament fa 439 anys de l’Acta d’Abjuració, un document històric i de gran modernitat en què els Estats Generals dels Països Baixos abjuraven de Felip II com a monarca pel seu comportament sanguinari i espoliador. Ho recordava el flamenc Sander Loones, diputat federal belga, ex-ministra de defensa i gran amic de Catalunya.
 
A qui tingui temps i ganes d’agafar el cotxe i viatjar aquest estiu, li recomano vivament visitar la bella vila de Delft, situada entre Rotterdam i La Haia i centre neuràlgic de la lluita neerlandès per la seva independència.
 
A Delft s’hi pot visitar al Prinsehof, un magnífic museu que relata amb pèls i senyals com des d’aquell mateix edifici Guillem d’Orange va dirigir la resistència contra el Duc d’Alba i Felip II. Més enllà del relat històric, la visita serveix per recordar que als Països Baixos la llibertat religiosa ja va ser implantada per Guillem d’Orange el 1572, quatre segles abans que a l’estat espanyol. La diferència en desenvolupament, tolerància i relació amb el poder no són casualitat.
 
El rebuig neerlandès a l’absolutisme, els abusos i la opacitat del poder de llavors tenen un clar eco en els nostres dies. Més enllà de les necessàries subvencions per evitar el col·lapse del sud d’Europa, ja és hora que importem el factor holandès al nostre debat públic. Invertir bé cada euro de diner públic és la primera passa per construir una societat exitosa i un bon govern.
 
L’independentisme necessita la seva pròpia Acta d’Abjuració, treure’s de sobre els prejudicis madrilenys contra els Països Baixos i la resta dels països de la Hansa i entendre que també en la forma de governar cal fer una bona sacsejada.

 
“Hem declarat i declarem de comú acord que el rei d’Espanya ha perdut ipso iure la seva sobirania, jurisdicció i dret hereditari sobre aquestes províncies; i que no els reconeixem ni a ell, ni a la seva sobirania, ni la seva jurisdicció ni les seves propietats en aquests països, ni usarem el seu nom, ni permetrem que l’usin d’altres, com el nom del nostre sobirà. En conseqüència, declarem tots els funcionaris , jutges, burgmestres, vassalls i tota la resta d’habitants d’aquestes províncies, sigui quina sigui la seva condició o la seva qualitat, deslliurats a partir d’ara de totes les obligacions i juraments que hagin fet al rei d’Espanya en tant que senyor d’aquestes terres”.
 
Fragment de l’Acta d’Abjuració de 1581, extreta de "L’Egmont" de Goethe, editat de nou per La Campana amb adaptació de Joan Lluís Bozzo i pròleg del 130è President de la Generalitat, Carles Puigdemont.
 
Article relacionat: Catalunya-Flandes, 1519-2019