Josep Maria Espinàs rep un merescut homenatge a l'Ateneu Barcelonès (recordo el que li vam fer, fa uns anys, al seu estimat Lázaro, el restaurant del carrer Aribau) i vull destacar que ell -igual que Quim Monzó i Manuel Cuyàs- ha practicat aquella mena de columnisme d'art major que pot distanciar-se del fet polític. La columna que prescindeix de la política és com l'acrobàcia sense xarxa: un art de risc i bellesa sense punt de comparació.

Espinàs ha evitat de convertir-se en columnista polític, la qual cosa té molt de mèrit, sobretot perquè era fàcil que això passés en plena Transició, quan va començar a escriure cada dia. Ell és un columnista generalista, "expert en idees generals" com deia Joan Fuster, inspirat -al seu torn- per aquell Xènius que parlava de tot i de res, ofici de filòsof de bulevard que -amatent als detalls- volia atrapar "les palpitacions del temps".

Però Espinàs, malgrat no ser columnista polític, ha fet una pila de columnes de política, això és sobre el país, el poder i la vida col·lectiva. Primer des de l'Avui i després des de El Periodico, ha dit la seva sobre realitats, problemes, figures i esdeveniments d'indubtable impacte polític, sempre des d'una mirada catalanista i universal, valgui la redundància. El fet de no haver de parar atenció a les petites batalles de la vida partidista i institucional li ha donat una perspectiva molt interessant: Espinàs s'ho mira tot des de dalt, amb una distància higiènica, sense quedar encegat per la polseguera de les batusses i el soroll dels punyals que es claven en una o altra esquena.

Els que practiquem el columnisme polític envegem, alguns dies, aquesta llibertat del columnista amb llicència per sortir de la carretera general i agafar els camins de carro o les dreceres que porten a territoris desconeguts. Dic alguns dies -no pas tots- perquè és obvi que hom escriu de política i dels polítics perquè hi té tirada i perquè ho troba més o menys estimulant; ara no farem veure pas que som en aquest negoci per mera obligació. Dit això, cal fer notar que, durant els darrers anys, aquesta tasca s'ha complicat. El procés ha obligat el periodisme a una prova d'esforç.

El columnisme polític -i el periodisme polític en general- tracta d'interpretar uns fets que no sempre passen davant dels nostres ulls. No sempre podem establir de manera clara quins són aquests fets i com s'han desenvolupat. Per la mateixa naturalesa del procés català, moltes dades i circumstàncies rellevants són desconegudes o formen part de les zones d'ombra d'uns i altres actors. Malgrat els reportatges i llibres que s'han publicat fins al moment sobre la qüestió, el procés continua sent un gran enigma: és com un trencaclosques gegant amb dotzenes de peces perdudes. La repressió judicial no permet que certes versions dels fets (indispensables per entendre-ho tot) puguin explicar-se com caldria. El silenci obligat convida a omplir buits amb suposicions i conjectures, i això és perillós.

En aquest ambient, el columnista polític ha de passejar per una habitació en penombra com si hi hagués llum. És un exercici temerari, és un encàrrec imprescindible, és una missió impossible. Analitzem a les palpentes hores molt greus, la qual cosa hauria de posar-nos en guàrdia davant de certes conclusions massa rodones. I també davant d'aquells que ens ataquen o ens feliciten segons com bufi el vent dels seus interessos. Ara, no hi ha simetria: mentre jo escric aquest paper, no veig cap periodista de Madrid, cap columnista defensor de la unitat d'Espanya, que faci el gest de dubtar una mica sobre tot allò que hagi escrit i dit des de l'any 2010.