Aigua, sòl... no es tracta d’un anunci turístic, no: són algunes de les matèries sobre les quals l’Estat central ha decidit recuperar, mitjançant la via legal que sigui, les competències que havien estat políticament descentralitzades al llarg dels últims trenta anys. Es tracta, tant en aquest casos, com encara més en serveis sanitaris, educatius o de transport, de material sensible per a la convivència, però també, no ens enganyem, toca directament l’autogovern, toca de ple la voluntat de diferenciar-se i fer la seva d’alguns pobles d’Espanya, dóna munició a l’independentisme per dir que si amb Zapatero l’autogovern sols havia guanyat sobre el paper, ara fins i tot en el paper retrocedeix. I si a això hi afegim que l’autonomia fiscal no millora, i l’autonomia financera es troba en risc d’intervenció, i els mitjans de comunicació autonòmics poden ser privatitzats o eliminats, quina altra nova reducció pot patir l’autonomia política per fer a una majoria social creuar el llindar de la conveniència i la diplomàcia i fer unes botifarres a l'statu quo?

Tenen raó els que diuen que ha d’existir un nivell administratiu per a cada acció pública, aquesta és la màxima on es recolza tota la bateria de mesures governamentals que, amb el lloable objectiu de complir amb els manaments d’Europa (oh!, la paraula que ho justifica tot), ha començat a recuperar competències. El que no tothom pot compartir, i en la diferent resposta hi podem trobar la diferència entre territoris, és a qui ha de correspondre cada competència; de fet, el Govern central sembla decidit a quedar-se-les totes. Particularment, crec que en allò que afecta la inspecció i sanció, quant més lluny sigui el vigilant millor s’evita la corrupció que sempre planeja sobre les temptacions, però no sempre això resultarà ser el més eficient, i al final solen estar repartits virtuts i vicis de manera igual per tots els barris.

Aportada una de calç i una altra de sorra al tema de l’Estat de les autonomies, la campanya de no pagar els peatges, i declaracions com la recent de Berga sobre la non grata persona de Joan Carles I, em fan pensar que molta gent ha començat a perdre la por, a adonar-se que el sistema no pot respondre quan una majoria se li gira en contra. En això consisteixen les revolucions. Potser per això mentre part del Govern de la Generalitat deia que perseguiria als insubmisos dels peatges, el seu portaveu feia una aclucada d'ull a l’ incompliment de la llei: quan un no compleix pot ser titllat d’infractor; quan són molts, s’albiren canvis en les lleis, o el sistema fa fallida. I CiU ha estat capaç com ningú (la seva virtut?, el seu vici?) de navegar en dues aigües, o més, a la vegada. Sempre a prop d’algun llindar...