Un dels recursos retòrics habituals del constitucionalisme espanyol és allò de la nació de ciutadans lliures i iguals. És un lema que funciona -perquè llibertat i igualtat són conceptes intrínsecament positius- però que es desmunta ràpidament en contacte amb la realitat. En primer lloc perquè la igualtat, com la llibertat, la solidaritat o la justícia, per merèixer realment tal nom ha de ser -o pretendre's- universal, no circumscrita a un territori i una comunitat estrictament delimitada. I és que la concepció nacional –i per tant restrictiva- dels drets, corregida però no superada amb la Declaració Universal dels Drets Humans i altres tractats internacionals, està en permanent i inevitable tensió amb l'universalisme i la fraternitat humana.

La desigualtat, però, no acaba ni comença a les fronteres dels estats. Tampoc a l'interior de cada un dels països els ciutadans i ciutadanes són gaire iguals, ni en oportunitats, ni en condicions socioeconòmiques de partida ni tampoc –i aquí és on volíem anar a parar- davant la llei.

A l'estat espanyol, per tornar on érem, no tots els homes i dones que hi viuen de forma estable i continuada pertanyen a la mateixa categoria ciutadana, sinó a tres de clarament diferenciades. En primer lloc hi ha les persones amb nacionalitat espanyola i amb (teòricament) tots els drets constitucionals intactes. Després hi ha les persones amb la residència legalment reconeguda, que poden treballar i accedir a la majoria de serveis públics en igualtat de condicions que els "nacionals" però que no poden aspirar a un dels destins professionals més buscats, la funció pública, ni tenen dret a la participació política plena.

Això vol dir que encara que faci dècades que visquin (i paguin impostos) a Catalunya, si no els han concedit la nacionalitat espanyola (procés desesperadament llarg i complicat) no poden votar ni ser escollits a les eleccions al Parlament o el Congrés (a les municipals i europees, en alguns casos, sí) i per tant queden exclosos del sistema de representació democràtica. Per fer-ho encara més complicat i injust, dins aquesta mateixa categoria la desigualtat es multiplica a causa d'un biaix ètnic perfectament conegut i regulat, que fa que si ets europeu o provens d'una antiga colònia l'accés a la nacionalitat sigui molt més ràpid i senzill.

Per últim, en tercera i última posició, hi ha les aproximadament 150.000 persones (600.000 a tot l'estat) sense la residència legal, els anomenats "sense papers"; vivint en la semi-clandestinitat i amb la constant amenaça de l'internament i/o l'expulsió, exclosos de la vida pública, impossibilitats per guanyar-se la vida legalment, condemnats a la pobresa i l'estigmatització i sense pràcticament cap suport públic (tampoc el flamant Ingrés Mínim Vital).

No, no tots som ni lliures ni iguals. De fet, la mateixa Constitució consagra la discriminació en el seu article 14, quan proclama la igualtat no de tots els ciutadans sinó només dels espanyols. No ho dic jo, ho diu la Comissió Europea Contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), que en el seu darrer informe de 2018 adverteix que aquest article és contrari al Conveni Europeu de Drets Humans, al punt 14è del text bàsic i al primer del protocol número 12, concretament.