A l’Estat, la Transició es va fer sota el franquisme militar i repressiu. Anaven passant els anys i s’entrava en una nova època. ¿I què hi hauria d’haver a Catalunya a partir de llavors? Potser una articulació de la societat civil i començar a pensar en prescindir d’Estatuts, si l’Estat i tots els seus poders els havien d’anar retallant. Ara potser ja ens toca, als catalans, de començar a viure amb drets molt clars i que tothom entengui que els drets de Catalunya pertanyen als catalans i no als espanyols, de manera que la forma d’autogovern l’hem de decidir nosaltres, perquè molts dels nostres drets els mutilen els deures de la Constitució. I potser aquesta és la principal idea que hem de revertir.
En qüestió de mobilitat, amb una xarxa de Rodalies sense inversions d’anys llargs, incomprensible en països com Alemanya, que d’ençà que hi ha el Deutschlandticket, ara fa tres anys, més d’un 15 % dels viatges que abans es feien en cotxe ara ja es fan en tren, tot al llarg i ample del país. Però els catalans, vinga donar crèdits de confiança sense límits als governs d’Espanya, fins i tot sabent-nos imprescindibles per a la governabilitat de l’Estat. Ànim servil!
Però no només, també en qüestió de llengua, perquè un dels capítols més fonamentals d’una història social de la llengua catalana seria el que aclarís com els catalanoparlants ens acostumen al castellà, una situació sociolingüística anterior a les mesures repressives adjacents a la Nova Planta. “Un cop acostumats al castellà –a entendre’l poc o molt, diu Joan Fuster-, els catalanoparlants de la Península i de les Illes ja no necessitaven gaires pressions per castellanitzar-se”.
I entre els nostres drets, a més d’un transport públic a l’altura dels temps. Hem de defensar la llengua. I ho hem de fer amb actitud. Perquè en l’ús social d’una llengua no n’hi ha, de percentatges, ni a l’escola, ni als mitjans, ni al carrer. Ens deien els mitjans, respecte al fet de poder frenar el 25% de castellà a l’escola amb canvis legals, que molts juristes consultats posaven en dubte l’èxit de modificar la Llei de Política Lingüística o la Llei d’Educació de Catalunya per esquivar la sentència del TSJC, però destacaven la validesa de renovar el consens sobre la immersió per actuar.
Compte, perquè Fuster ens feia notar l’any 80 que sovint la història és cruel i que quan comença a ser cruel no para de ser-ho. I també ens diu que la castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola s’ha endurit, i quan ho diu ja ens adverteix que no pensa només en la població immigrada, sinó, sobretot, en la passivitat amb què els catalanoparlants anem acceptant les imposicions del castellà. I a tots nivells. Per salvar la llengua, d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística “no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena a la llengua, i en tots els aspectes: a l’hora d’escriure llibres i a l’hora de fer publicitat per als productes industrials”. I també a casa, al carrer i a l’aula: alumnes i docents.
La desgràcia és que tot això falla. I la culpa no és només del Govern de torn, que també, si no aplica mesures punitives; la culpa és, sobretot, que els catalanoparlants no tenim consciència lingüística i el castellà cada dia, més acceleradament, es fa més hegemònic en el nostre viure. I és urgent de lluitar des de tots i cadascun dels àmbits d’ús. I sense servilismes. Perquè hi perdem acceleradament.