Dissabte es va celebrar la festa "El so de les lluites" a l’Aliança del Poblenou que tancava l’ambiciosa campanya d’Òmnium Cultural de Lluites compartides. Durant els últims mesos, s’ha recorregut el país de punta a punta per identificar les reivindicacions i els assoliments que expliquen el país que som. Una radiografia per la memòria i per tot el territori amb la voluntat d’homenatjar i reconèixer èxits col·lectius que, sovint, s’han aconseguit amb la constància, la militància, la tossuderia, el compromís i la tenacitat de milers de persones anònimes. 

Repassar els últims cinquanta anys d’aquestes lluites posa llum a causes nobles que han servit per a la construcció de la Catalunya que coneixem avui. Ho va ser la lluita antifranquista, des de la Caputxinada a la Vaga de Tramvies o l’Assemblea de Catalunya; la defensa de la llengua i la cultura catalanes, amb la creació d’Òmnium Cultural o la demanda de la immersió lingüística a les escoles com a vehicle de cohesió social; la lluita obrera, amb la vaga de la Seat, les condicions a la Tèrmica del Besòs o la reclamació dels drets laborals bàsics; el moviment veïnal, que va fer créixer barris on proliferava el barranquisme, va dotar d’autoestima les perifèries de les grans ciutats, va exigir serveis mínims i habitatge digne on hi havia fangars; o  la defensa dels drets de les dones i l’abolició de les lleis discriminatòries. I la lluita ecologista, en defensa del territori i el camp, la salvaguarda d’entorns naturals contra l’especulació urbanística, la defensa del riu, la clausura d’abocadors. 

Una lluita que travessa també l’acció civil i ciutadana dels últims vint anys: des dels insubmisos fins al moviment antimilitarista, el de l’antiglobalització i l’abolició del deute dels països pobres, el "no" a la guerra o la recent exigència d’acollida de persones que busquen refugi.

Lluites compartides ha repassat durant aquest darrer mig any comarca per comarca, i ciutat per ciutat, aquelles històries que confereixen identitat i caràcter propi a gent. Durant anys, la memòria s’ha centrat en assentar els fets històrics i socials més cabdals que servien per fonamentar la construcció política d’un país que s’ha anat fent. Per això, cal felicitar-se per la valentia d’Òmnium Cultural, la segona entitat sense ànim de lucre amb més socis del país, després del Barça, per fer-ho. Perquè amb aquest reconeixement força dues lectures. La primera, dissociar l’idea que Òmnium és només l’abanderada de les mobilitzacions nacionals, com de fet vetllen els seus principis: llengua, cultura, país, i país és sempre cohesió social. La segona, posar un mirall davant el conjunt de la societat catalana per reflectir que no seríem com som sense la suma de totes aquestes aportacions per diverses que siguin.

Aquest exercici no és gens senzill. En l’acte de dissabte, per exemple, els activistes de la PAH, convidats com també ho estaven una llarga llista d’entitats col·laboradores, van cridar “Si se puede” i tota el repertori de consignes que els han convertit en un moviment ciutadà que ha forçat a mirar i vetllar per situacions socials i lleis que eren injustes. Testimonis com aquest – per posar només un exemple – obliguen a tothom a entendre que aquesta reclamació és tan justa i tan urgent com les que, al seu dia, van reclamar jornades laborals de quaranta hores o van emprendre campanyes per salvar entorns naturals. Això fa estibar una mica allò que concebem que som. 

Òmnium ha sabut teixir tota aquesta campanya des de la humilitat i el reconeixement sincer a col·lectius i entitats que han estat capdavanteres. No hi ha hagut intenció d’apropiació ni assimilació en un discurs propi. Un homenatge per treure-les de l’oblit –a vegades de l’obvietat – i agrair a tantes persones anònimes la seva determinació per dur-les a terme. Que sense lluita, no hi ha conquesta. I això és encara avui una constant.

Aquí rau l’èxit i la valentia d’aquesta campanya, al meu parer. Que en el repàs de les lluites i les seves consecucions cadascú es troba potser més còmode – o més identificat- amb unes que amb les altes. Però totes són baules d’una mateixa cadena. Forjar la memòria – àmplia, plural, diversa- per un futur per construir. “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria” va afirmar el seu president, Jordi Cuixart, citant Montserrat Roig en la cloenda. I encara: “Som un sol poble, i no ens deixarem ningú pel camí”. Potser per això, Òmnium és avui l’entitat del país que més bé sintetitza l’idea que no hi ha alliberament nacional sense lluita social.