Fa uns dies el Consell Nacional de Joventut de Catalunya ens va convidar a enregistrar un vídeo sobre la garantia juvenil. Ho fèiem en un lloc agradable, al pati de l'Ateneu Barcelonès, en ple bullici del Raval. Ens hi vam trobar líders de joventuts polítiques, entitats juvenils, diputats i eurodiputats procedents de diverses formacions polítiques. Una bona iniciativa amb un bon punt de trobada.

El missatge era molt clar i evident: el model de garantia juvenil que està desplegant l'Estat espanyol no servirà per pal·liar el problema de l'atur juvenil si no canvia com un mitjó. Cal territorialitzar-lo, des de Catalunya volem implementar un model propi. I calen mesures per pal·liar aquest problema estructural, no s'hi val a caure en el mateix de sempre, les típiques bonificacions. I a més cal tenir en compte un element: entre la generació de joves que pateixen el drama de l'atur hi ha molts perfils que cal saber identificar i calen mesures específiques per a cadascun d'ells. No s'hi val, tampoc en aquest cas, uniformitzar.

De fet Espanya és especialista en la uniformització. Amb la llengua, amb les institucions, i en tants d’altres àmbits. I així li va. A la cua en pràcticament tots els rànquings europeus i mundials. Però on l'Estat espanyol destaca per quedar-se com al darrer de la classe és en la seva incapacitat d'haver construït un estat realment sensible amb els territoris que l'integren. Hi va renunciar des d'un inici. I també renuncia a la democràcia en estat pur, en negar-nos el dret a votar el proper 9 de novembre. Però nosaltres seguirem, conscients que el que té valor és donar la paraula a la gent perquè s'expressi.