El retorn de vacances -les persones que podem tenir el privilegi de gaudir-ne algunes- no sempre és fàcil. Tornar a les rutines, a la feina, a espais més tancats... i aquesta mobilitat temporal per al descans i el gaudi, es contraposa amb la mobilitat de la necessitat de milers de persones que fugen dels seus països d’origen. Molts tornem a la nostra rutina i seguretat: una feina, una llar, mentre molts d’altres van cap a la incertesa i en lloc d’acollida troben l’odi.

Milers de ciutadanes i ciutadans no han pogut marxar de casa, no tenen vacances o no tenen diners per fer-ne. Perquè fer vacances és un dret que moltes persones no poden gaudir, van encadenant feines temporals que no els deixen espai ni poden progressar de forma suficient més enllà de la supervivència.

Torno de vacances i a més de la pols acumulada d’uns dies trobo una convocatòria: "Tots a l’ajuntament per Ceuta". Penso, d’entrada, -pobre innocent- que és una crida solidària, pels drets humans, però no és així. El que es demana és l’espanyolitat d’aquella ciutat autònoma, fruit del colonialisme imperial. Ni un sol gest per la solidaritat, més aviat la pobresa, la necessitat i la migració com a arma llancívola, un cop més.

Un mirall de doble cara en el que les persones amb menys privilegis es comparen, atiades pels que es beneficien de l’odi, com si fos la goma que ens uneix, allò que ens cohesiona com a societat. S’alimenta la fòbia i molts destrueixen el poc que alguns tenen, com si això els expulsés d’allà on són, però el que busquen és treure’ls la dignitat, la condició humana. La deshumanització del més feble per poder escampar mentides i xifres falses que els donin beneficis, econòmics i electorals. Al darrere no hi ha la cerca de justícia social sinó del benefici per uns quants, els de sempre.

I en diuen “bonisme” de la defensa dels drets humans i socials, quan la solidaritat el que defensa és l’estat del benestar que encara ens queda, els drets de les classes populars, perquè l’atac als “darrers que arriben” buscant oportunitats és un atac als drets aconseguits. Atiar l’odi i el racisme entre les classes populars és dividir la unitat de classe, esborrar la consciència i activar les emocions per sobre de la raó i la comunitat.

Síndrome postvacacional versus drama humà. El qui té el privilegi de tornar versus qui no té bitllet de tornada. El reconeixement d’un estat amb una monarquia autoritària que controla l’exèrcit, la religió i la justícia. Un estat absolutista en què es paga per retenir la migració mentre viola els drets humans, on no hi ha llibertat d’expressió i que manté el Sàhara Occidental ocupat i amb una repressió ferotge al poble saharauí.

Els qui atien l’odi mantenen relacions polítiques de molta proximitat amb el monarca marroquí i el seu entorn. Els “patriotes” espanyols prefereixen pactar amb ell i atiar l’odi contra el que és el seu poble. L’enemic que trien en la seva paradoxa discursiva: alimentar el relat de la invasió i la feblesa de l’estat -les i els independentistes no tenim la mateixa percepció- sense criticar el règim autoritari del Marroc, amb la intenció de generar soroll polític i desgastar políticament. 

Amb arguments de barra de bar i el silenci còmplice. Un discurs implacable i agressiu amb les persones migrants, siguin menors o nadons, i un discurs tebi cap a l’autoritarisme de Rabat. Discurs de l’odi, instrumentalització de la por en la lluita de l’extrema dreta contra els drets humans i socials de totes i tots, guanyats en les lluites populars.