Ja ho advertia l'oncle Ben a Peter Parker, un gran poder comporta una gran responsabilitat. El 28-M la ciutadania té, tenim, una cita amb les urnes. Una altra. Hi arribem tips, fosos, ofegats de tant de foc creuat, tanta propaganda, tanta politiqueria barata. Però ni el més gran dels esgotaments hauria de ser excusa per quedar-nos apoltronats al sofà d'aquí a tres diumenges. Sobretot veient com van de forts a la dreta de la dreta. L'extrema dreta, que s’hi presenta disfressada d'antiheroi que ve a salvar-nos de tots els mals que ens assoten, començant per la política.

Digues-n'hi desafecció, digues-n'hi desencant, digues-n'hi tedi o més aviat impotència. Un còctel indigest que converteix la indecisió en el plat principal del menú electoral. Queden menys de dues setmanes i, a hores d'ara, tres de cada deu ciutadans no saben què fer amb la papereta. Ara fa quatre anys, l'abstenció va ser la norma (del 35% tant al conjunt de l'Estat, com a la majoria de subcapes que ens incumbeixen, Catalunya i les principals províncies i capitals catalanes). De cara al 28-M, l’únic punt compartit a totes és aquest. Tant li fa quin partit posin primer, el dubte sempre guanya. I convèncer aquesta bossa d'indecisos pot fer decantar la balança.

El 28-M es juga a tres bandes. És el partit d'anada de les generals que s'han de convocar per finals d'any. Servirà per calibrar si hi ha o no desgast de Pedro Sánchez, embrancat en l’operació promeses per terra, mar i aire. Enfront del sanchisme, Feijoo haurà de demostrar que el seu desembarcament a la seu del carrer Gènova és més que una operació estètica. I haurà de fer-ho amb el permís d'una Ayuso que busca l'assalt al cel, a una majoria absoluta que, segons el CIS, acarona amb la punta dels dits.

A l'altre extrem, aquestes eleccions són també un test d'estrès per l'olla de grills que ara mateix és l'espai a l'esquerra del PSOE. L’endemà dels comicis, Yolanda Díaz i Podemos podran calcular millor els costos i beneficis de no signar un matrimoni de conveniència. Aquell dilluns comprovarem també com el fenomen Ciutadans es desintegra, segons el CIS, desapareixent de tots els parlaments autonòmics on se celebren eleccions. La segona batalla és aquesta, l'autonòmica. Ja hem parlat de Madrid, però també s'ha de seguir crispetes en mà la batalla al País Valencià. En el cas català, són les primeres eleccions després del divorci entre Esquerra i Junts. Si des de 2017, els enemics íntims mai no han sabut guardar el fair play, aquest cop ja van desencadenats.

La tercera pota del 28-M, la més gruixuda, és la municipal. El torcebraç al qual un dia va ser cinturó roig i que ERC aspira a repintar. I en aquesta batalla, Rodalies s’ha convertit en un trumfo inesperat. Una mala gestió que podria passar factura als socialistes als seus feus. Potser per això la ministra de Transports s'ha afanyat a avançar des dels micròfons de Ser Catalunya que diumenge 21, una setmana abans dels comicis, l’avaria de Gavà ja serà història. En aquesta pugna ERC-PSC, els republicans necessiten revalidar la victòria a Tarragona i Lleida, on fa quatre anys van desbancar els socialistes de dos dels seus bastions històrics. I parlant de bastions, Junts suarà tinta per mantenir-se a Girona, igual com Colau haurà de fer equilibris per seguir a l'alcaldia. El vent de la demoscòpia li bufa a favor. Segons el CIS, podria sumar amb Collboni sense necessitat d’un Valls 2.0. Ara bé, les enquestes també diuen que els seus votants prefereixen que pacti amb Esquerra, que va despenjada a tots els baròmetres. Hi ha, encara, una altra fórmula possible. Perquè llegint el CIS, en la part alta de la forquilla, Trias i Collboni sumen majoria. El 28-M proveirà. L’endemà haurem perdut el poder. I haurem traspassat la responsabilitat.