Va néixer en un poble manxec, a mig camí entre Albacete i Ciudad Real, fa gairebé setanta anys. I en fa gairebé seixanta que va venir a viure a Barcelona, amb les seves germanes i els seus pares. No, no van venir a aixecar Catalunya, tot i que òbviament hi han contribuït com el que més perquè s’han deixat les banyes pencant. 

Van arribar aquí fugint d’un poble on no es van poder escolaritzar, on els meus avis maldaven perquè hi hagués menjar a taula per cinc o un detallet la nit de Reis. I no, no es van trobar un camí de roses. D’entrada, es van instal·lar en un barri majoritàriament immigrant com el Carmel. I el primer bany de realitat no va ser precisament acollidor: el primer dia que es va plantar darrere un taulell com a dependenta, una clienta li va etzibar que a ella no l’atendria mentre no parlés català.

Resulta que, amb el temps, la jove manxega, lluny de sentir-se marginada i agreujada, es va casar amb un català, van tenir fills i, tot i que mai no ha renunciat -només faltaria- a l’orgull de les seves arrels i a la nostàlgia vers la seva terra, els va educar en català. “Allí donde fueres, haz lo que vieres”, suposo.

Com és comprensible, no us parlo d’una independentista de soca-rel. De fet, ni tan sols estava interessada en política. Però us prometo que no hi ha ningú de casa que, quan veiem el Telenotícies plegats, s’indigni tant amb el discurs lerrouxista d’Inés Arrimadas. Perquè una cosa és que no tinguis estudis, ni un altaveu mediàtic, i una altra que s’arroguin la teva representació sense tenir-hi cap dret.

Hi ha moltes diferències entre ella i la nostra cap de l’oposició. Ella, per exemple, no ha intentat convèncer el seu marit que abandoni la defensa del seu poble; al contrari: cada 11 de setembre l’arrossega a la manifestació de torn. Però la diferència principal és la voluntat d’integrar-se. De no convertir la terra on viu en un territori hostil sinó en la seva llar. Quan torna al lloc que la va veure néixer no només no malparla dels catalans sinó que s’encara amb qui ho fa. I és curiós perquè es va posar a treballar amb catorze anys i ni tan sols la van poder adoctrinar a l’escola.

Igual que la senyora Arrimadas no vol que un govern independentista parli en nom de tots els catalans, també hi ha molts catalans vinguts d’altres indrets de l’estat espanyol que es neguen que ella sigui la seva veu. Simplement perquè van decidir deixar de ser immigrants tan bon punt van arribar a Catalunya. Perquè l’únic que volen és el millor per als seus fills i ara per als seus néts, i es rebel·len contra qui els utilitza deliberadament com a arma llancívola. Aquesta podria ser la història de milers de catalans, però és la de ma mare. I n’estic molt orgullós.