Podríem escriure un llarg tractat del moviment tectònic dels espais polítics durant la darrera dècada en referència al que en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial s’havien disputat l’hegemonia en les democràcies parlamentàries europees com ara la democràcia-cristiana i la socialdemocràcia. Certament, en les darreries del segle XX, aquesta alternança tan nítida va adquirint major complexitat amb l’existència les terceres vies aparegudes en el si de la socialdemocràcia i el socioliberalisme en el si de la conservadora democràcia-cristiana, i fan que el vell debat entre burgesia i proletariat, entre patronal i assalariats, vagi desdibuixant-se.

A Espanya i a Catalunya la meitat del segle XX es viu sota dictadures que prohibeixen els partits polítics. El conglomerat del “Fronts” en les eleccions del febrer 1936 deixa un record en la transmissió del pensament polític poc reconegut i molt silent, però que fa que l’adhesió del front de dretes o d’ordre al sollevament d’una part de l’Exèrcit que ha d’acabar en tràgica guerra i horrible dictadura, desterri durant el postfranquisme algunes paraules en l’enunciat dels partits que van legalitzant-se.

Totes les formacions conservadores volen ser de centre o fins i tot es defineixen com progressistes, ningú vol ser de dretes. Alguns defensors del liberalisme econòmic com ara Ramon Trias Fargas, constituirà un partit que anomenarà l’Esquerra Democràtica, encara que acabarà incorporant-se a Convergència Democràtica, que al seu torn es defineix com a progressista i més tímidament com a socialdemòcrata. Els partits que representen als que durant molt temps van formar part del Movimiento, s’anomenen de centre. Així neix Unión del Centro Democràtico, Centristes de Catalunya...

Tot i la dificultat d’establir espais d’interessos contraposats, el pragmatisme de les polítiques quotidianes, formula un debat molt interessant entre la federació de partits de CiU i la mirada des del socialisme democràtic modern del PSC en el debat parlamentari i municipal de les darreries del segle XX.

La pràctica política demostra l’èmfasi en la creació de serveis públics com a ascensor social i pas imprescindible per a la igualtat d’oportunitats. Però a Catalunya cal complementar les polítiques econòmiques i de serveis socials amb un posicionament sobre les capacitats d’autogovern i la manera d’exercir-lo.

La consigna de tot s’arreglaria amb la independència, igual que va fer els brexistes a UK, va trencar els espais ideològics i de representació de classe, alhora que la globalització feia més difícil reconèixer el burges, capitalista i patró; i el progrés feia més difícil la identificació amb paraules com obrer, proletariat, pobre...

A principis del segle XXI les esquerres (en sentit tradicional) accedien a governar la Generalitat i desplegaven plans de dotació de serveis públics que van significar un gran salt endavant i la demostració que la política catalana podia fer patriotisme de les oportunitats. S’ha escrit molt sobre tot això i no puc reduir-ho de cap manera a una simple aportació d’unes ratlles aquest diumenge.

Avui la democràcia-cristiana es presenta en coalició amb la socialdemocràcia, ERC es reclama hereva del vell PSUC amb uns estatuts fundacionals que es defineix interclassista, Ciutadans i PP volen apropiar-se d’una constitució que estableix uns drets que obliden quan governen; Vox vol reinterpretar la tràgica història perquè els doni la raó, els liberals de l’antiga CiU que s’ha demostrat que feien negocis bruts des del govern (Cas Palau) s’assemblen a un partit radical i tot i que havien reciclat un gran nombre d’antics càrrecs del franquisme ara es consideren perseguits. S’anomenen Junts, però cada dia estan més dividits.

Enmig d’aquesta trencadissa va produir-se un interessant debat en el si dels socialistes catalans sobre l’ampliació de l’ambició nacional i una reformulació del federalisme asimètric que tractés adequadament les nacionalitats reconegudes constitucionalment i diferenciades de les regions.

També el PSC va tenir les seves desavinences que potser no vam saber canalitzar dins el diàleg i el consens que hom proclama en els congressos. Vaig participar en un grup minoritari que va autobatejar-se com a MES (Moviment d’Esquerres) de la “S” alguns voldrien que fos socialista, altres, sobiranista, altres subordinats. Ja fa nou dels seus deu anys d’existència que vaig apartar-me’n, amb dolor, com amb més dolor m’havia apartat uns dies abans del meu estimat partit socialista.

Encara crec en el poder de transformació dels governs. Encara crec en la mirada de classe sobre les prioritats pressupostàries, encara crec en el rigor i la transparència, en el sacrifici individual per aconseguir béns generals, en l’orgull d’un poble que demostra endreçant curosament les polítiques d’habitatge, de serveis socials, d’educació, de sanitat, de sostenibilitat, la seva ambició de ser al món sencer.

No entenc que la democràcia-cristiana i la socialdemocràcia siguin avui una única cosa, no m’agrada l’apropiació dels referents que fa ERC, el victimisme sobreactuat de qui va incomplir lleis que impedeixen l’amiguisme, el permanent embrutiment de la llei que ha d’emmarcar la democràcia que fa la dreta espanyola...

I no m’agrada veure com aquell grup de persones que de bona fe demanàvem no afluixar en l’ambició de l’horitzó nacional sense deixar de ser socialistes, ara donin suport a candidatures de l’espai conservador, fins al punt que si la consellera de sanitat dels governs de progrés ara dona suport al model de pedaç sanitari que havíem combatut. No vull creure que els que van denunciar una vegada i una altra la confusió entre política i negoci, entre projecte i càrrec, hagin oblidat aquells principis i ara estintolin amb les seves sigles el projecte que havien combatut.

És difícil mantenir la coherència i haver-se d’allunyar perquè fa fred lluny de les estructures polítiques partidistes o institucionals, però permet reivindicar la integritat en època de magma ideològic.