El 41 aniversari de la Constitució espanyola ens ha deixat alguns missatges i imatges ben significatius políticament més enllà del líder del PP a Barcelona fent salts per exhibir la seva espanyolitat. Uns missatges que expliquen en quina cruïlla es troba la política espanyola que, agradi o no, està encara íntimament lligada a la catalana.

Hem sabut que a Catalunya ha estat Vox qui ha liderat la reivindicació política de la vigència de la Constitució als carrers, que per al PSOE ja no és cap prioritat reformar-la i que Podem, que semblava més creïble a l’hora de reclamar-ho, tampoc s’hi escarrassarà per no incomodar el "germà gran" de l'esquerra ara que compartiran taula al consell de ministres. Una nova victòria de la dreta política i mediàtica a l'hora de marcar l'agenda. A canvi, però, Pedro Sánchez fa un gest de "màxima generositat" i està disposat a fer que la seva investidura es pugui tancar el dimarts en una reunió amb ERC... a Barcelona!

El nostre company Pep Martí va publicar ahir un reportatge molt necessari en l'actual context. Explicava com, durant la Transició, l'ordenament jurídic no havia estat un problema a l'hora de donar resposta a les demandes polítiques. I això volia dir que un jove turc alletat a Falange com era Adolfo Suárez fes tornar un president català –que havia estat responsable de les indústries de guerra– de l'exili i posar-lo a presidir una institució republicana o que, malgrat el soroll de sabres –que impressionava molt més del que ho fan ara el mig centenar de diputats d'extrema dreta–, es legalitzés el PCE. Per extremar les precaucions això últim es va fer en plena Setmana Santa i poc abans de les primeres eleccions postfranquistes: va ser l'anomenat Dissabte Sant Roig.

El retorn de la Generalitat i la legalització del PCE donaven resposta a demandes socials que, a Catalunya i a Espanya, eren majoritàries i enviaven a la comunitat internacional un missatge d'obertura, d'una classe política que es volia homologar amb la de la resta de democràcies. Aquells gestos van permetre després generar amplis consensos per dotar-se d'una Constitució que, contràriament al que preveia el catalanisme -en l'àmbit parlamentari hi va confiar en ple amb les excepcions del diputat Heribert Barrera, d'ERC, i del senador Lluís Maria Xirinacs-, ha involucionat i no evolucionat. La doctrina del Tribunal Constitucional, ja sigui amb la lectura que ha fet dels drets històrics o lingüístics o fins i tot amb el d'estar de baixa laboral per malaltia, fa anys que està segrestada per l'espanyolisme i el conservadorisme més tronat.

Som, com deia, en un trencacolls. L'independentisme ha aconseguit –el comunicat conjunt de la darrera reunió entre el PSOE i ERC és explícit– situar el PSOE on volia, en la lògica del "conflicte polític" i no en el "problema de convivència" a resoldre per la via coercitiva i la de la renúncia al projecte polític superador de l'statu quo, al marge del suport que tingui. Però ara això, que ja capeja fortes pressions perquè quedi en no res, necessita, com és lògic, concrecions i no brindis al sol.

Es corre el risc, a la reunió de dimarts i a les que vindran, de caure en el parany d’un Majestic 2.0, amb escenificació inclosa a Barcelona com la d'aquell vespre de 1996 entre les cúpules de CiU i el PP amb Jordi Pujol i José María Aznar al cèntric hotel. El gest de la reunió a la capital catalana no pot ser un argument per baixar la guàrdia. Cal tenir en compte l'avís que, fora del rígid marc constitucional, res (no ja que es pugui dur a terme d'entrada desbordant-lo, com és previsible, sinó fins i tot que es pugui projectar com a compromís de futur), i la portada d'El País limitant les concrecions per la investidura al desenvolupament d'un Estatut amortitzat i a unes inversions que, a l'hora de la veritat, mai arriben.

ERC és qui protagonitza la negociació per la part catalana. I si el PSOE i Podem ho fan assumint el risc d'unes terceres eleccions que serien fatals, els republicans ho encaren sabent que s'hi juguen les properes catalanes: si obtenen concrecions tangibles i en clau de resolució del conflicte, ocuparan l'espai central i podran aspirar a reeditar el model Lleida amb JxCat i els comuns. Apareixeran com l'independentisme útil capaç de gestionar la complexitat del moment davant una JxCat arraconada en una posició testimonial que compartirà amb la CUP.

En canvi, si després del que ha plogut en forma de repressió -i de l'impacte que ha tingut-, ERC fracassa i hi ha noves eleccions o s'absté a canvi de res, els juntaires –que han decidit que siguin els seus estimats socis de Govern els que assumeixin els riscos– intentaran, i segurament aconseguiran, fer-los pagar la gosadia de creure que era possible. Ells seran els que intentaran després seure a la taula.  

Les setmanes de converses i els gestos d'uns i altres deixen a la vista una dicotomia ben clara i que veurem quant temps se sosté. És entre un Majestic 2.0 (que ja sabem el que dona de si i a construir amb vells materials) o un nou Dissabte Sant Roig que obliga les parts a córrer riscos en forma de cessions temporals o programàtiques mútues.