És l'hora de dinar. A la feina i amb el maleït tàper. Quina mandra el pollastre reescalfat. Sempre dic que per menjar així ja em va bé qualsevol cosa. Fàcil, ràpida i que no em doni ni maldecaps ni mal de panxa. Per no gaudir-lo, com si ni he de dinar. Comparteixo espai amb una colla de companys i la conversa de què portes avui i quina olor fa això és recurrent. La pasta triomfa i el dinar de cal sogre del cap de setmana també. La majoria ronden la vintena i cadascú té les seves circumstàncies. El que es cuida perquè fa esport, la cuinetes i el que va al súper i agafa el primer que troba. I cada cop, més vegans, vegetarians i intolerants. I entre debats i preguntes, moltes respostes sense sentit.

Els que no saben per què fan aquest tipus de dietes abunden. Els arguments em sonen més a moda que a creença. Perquè no és bo menjar carn vermella o perquè ho fa la parella. Massa buidor per justificar la renúncia a certs aliments que s'han menjat tota la vida. També hi ha els que diuen fer-ho per salut, com si deixant de menjar carn esperessin ser centenaris. El meu avi va morir amb 93 anys. Estava fort com un roure. Mai havia fet dieta i sempre havia menjat el que li havia donat la gana. Amb mesura però sense miraments ni manies. I què dir dels que asseguren fer-ho pel bé del planeta. Entenc que són els mateixos que mai agafen un avió, els que miren que totes les etiquetes siguin eco i fet a casa, els que no es canvien el mòbil cada dos anys. Ai les contradiccions.

De veritat que soc tolerant amb què menjo i amb els que decideixen menjar a mitges. Però em costa ser-ho amb l'absurditat. Escoltava a la ràdio un reportatge on asseguraven que actualment hi ha escoles públiques a Catalunya on els seus menjadors escolars han de fer fins a vint menús diferents atenent les demandes de les famílies. Per al·lèrgies, per creences religioses o perquè a casa, els adults, són vegans o vegetarians. Fins aquí, encara. Però com en tot, hi ha qui n'abusa. Demanar que al teu fill li facin una dieta paleo ja passa de la ratlla. I exigir que no li posin llenties perquè no li agraden és de jutjat de guàrdia. No són els capricis dels nens, són les tonteries dels pares.

Aquesta mania de controlar-ho tot, de voler que els teus fills siguin la teva còpia. Pensar que el que tu fas és el correcte. Deixar fer. Però només de vegades, depenent de si em convé o no. Aquesta fina línia entre la criança i la malcriança que s'acostuma a traspassar i que en aquest cas arriba al menjador escolar. Deixeu fer, sí. Als que en saben. Escolteu els nutricionistes, no feu barbaritats. I als nens. Que ho provin tot, el que els agrada i el que no tant. Deixeu que descobreixin, que s'espavilin i a la llarga que puguin triar. Són nens, no idiotes. Que tanta intolerància no us faci perdre el cap.