Entre les moltes perles de les declaracions d'aquests dies em quedo amb les de Montoro. Es reafirmà en què no constava cap pagament per accions del referèndum. Entre altres coses perquè si hi constés el que estaria davant la justícia és ell, que ja controlava els comptes de la Generalitat, des de feia mesos. I des de l'inici de setembre fins a finals d'any, de forma invasiva.

I els intents d'evitar contradir la fiscalia de Montoro van ser més aviat patètics, adjudicant com a malversació l'obertura de locals públics, que en realitat va ser fruit de la campanya autoorganitzada "Escoles obertes", en la que mares, pares i entitats culturals van organitzar activitats diverses com les que es fan al llarg de l'any. Per tant, no hi havia cap argument per clausurar aquests locals d'acord amb la intenció de fer un acte que encara no s'havia produït.

En la mateixa declaració Montoro mostrava que no sabia com definir el fet de trobar-se urnes i paperetes per tot arreu, atès que no s'hi havia dedicat ni un euro de l'administració. És normal aquesta perplexitat en un alt funcionari d'un Estat extractiu acostumat a controlar-ho tot i d'una cultura del tot pagada, enfront d'una altra tradició que consisteix a pagar a l'Estat i a sobre pagar-se de la butxaca, amb peatge, els serveis que no et presta el mateix Estat.

Posats a preguntar a Montoro, en algun moment s'hauria d'investigar d'on provenen les ordres d'inspeccions d'Hisenda. Com es continua perpetuant la discriminació territorial en zel recaptatori. I des de l'inici del procés quines instruccions i quins fulls de ruta de persecució de suposats fraus fiscals es justifiquen per cosir a inspeccions de forma insaciable els empresaris sobiranistes, com diverses fonts adverteixen. Les declaracions de l'expresident del Barça Rossell, al marge de si té algun tipus de responsabilitat o no del que se l'acusa, mostren que hi va haver un abans i un després del comportament d'Hisenda davant de les seves empreses quan va accedir a la presidència.

I encara més, si això és així, caldria preguntar també des de quin despatx es decideix quin relat s'ha de construir per destrossar a un polític o líder social del sobiranisme d'acord amb acumular proves falsejades per acció o omissió en els atestats i informes de la Guàrdia civil o la policia, avalats després per la Fiscalia. Qui dóna les instruccions i quina és la cadena de comandament fins a arribar als camàlics que fan la feina bruta emparada per la seva interpretació de la llei. I quan les accions d'embrutar l'enemic no es poden ni emparar mínimament en la llei, qui és el Sr. X que comanda els comandos de les clavegueres de l'Estat, més enllà dels capatassos com Villarejo.

Perquè si els ministres del Govern de Rajoy no sabien res de res de l'operatiu de Diego Pérez de los Cobos i no saben res de tot això altre, com a mínim en són responsable polítics. I en són responsables econòmics per malversació, per dedicar diners públics a activitats de dubtosa legalitat. I si menteixen, cosa molt probable, són presumptes delinqüents. I en tot cas, mostren que el Govern espanyol és una simple corretja de transmissió entre el Rei, cap de les Forces Armades, i inductor intel·lectual del "a por ellos" i la cèl·lula operativa del directori policial, judicial i mediàtic que mana amb mà de ferro a Espanya.