Tinc un conegut amb qui de tant en tant discuteixo sobre dos grups musicals. Ell diu que Els Amics de les Arts són la millor banda del pop català i jo li dic que no, que són Manel. Tots dos exagerem una mica per fer la discussió més teatral. “Manel és la banda sonora de la derrota, on van amb la ‘Cançó del soldadet’, un soldadet sense fe, poruc i cursi?”, em diu fent ganyotes de menyspreu. ¿I Els Amics, li replico jo, amb aquests temes pretensiosos, com ‘Jean-Luc’, se suposa que es refereixen a Godard, però amb tornades dignes de Georgie Dann?

És possible que cada cop tingui menys sentit discutir sobre Manel i Els Amics de les Arts, i no tant perquè hagin agafat rumbs musicals incomparables, més enllà d’aquell pop-folk originari, sinó perquè semblen regir-se per motivacions vitals diferents. Manel van uns metres per davant del seu públic i el desafien amb cada nou treball. Els Amics s’assemblen molt als seus fans i als seus fans els agrada sentir-se reflectits en Els Amics i que res no canviï aquesta identificació recíproca. Manel de vegades semblen venir del futur i la nostàlgia és un sentiment que els és força aliè. Els Amics estan encantats amb el present i sovint es delecten en la lànguida melangia del ‘thirty-something’. Manel inventen i Els Amics recreen i celebren. Manel van a la seva punyetera bola i Els Amics encara sembla que calculin els seus llançaments discogràfics per no coincidir amb els de Manel. 

Aquesta setmana hem pogut escoltar el nou single d’Els Amics, "El seu gran hit", i val a dir que té tots els números per ser un nou èxit. Per tenir, té fins i tot dues tornades, quina barbaritat. No és gens senzill copsar el gust majoritari i encertar-la una vegada i una altra, però Els Amics són un grup que fa mitjana amb el país, fins i tot quan fan anar aquesta ironia desdramatitzadora tan catalana, fent broma amb les critiques rebudes al llarg dels anys. “Lletres repetitives / Fem quatre acords i ens en sobren i tot”, fa una de les estrofes. Segur que no s’esperaven que algú els acusés de masclistes per cantar això d’“hem vingut a robar-vos les dones’, a ells, pobrissons meus. Faig arribar des d’aquí la meva solidaritat amb la banda.

Els Amics de les Arts fan una música planera, acollidora, que no et sol donar ensurts desagradables, i alhora eviten l’afectació, fer-se els torturats i donar-nos gat per llebre, coses que hem d’agrair. Manel, mentrestant, són un coet l’abast del qual encara desconeixem perquè, quan creus tenir-los apamats, es treuen nous conills del barret com aquest dimecres passat a Razzmatazz, on van fer un dels millors concerts que els recordo, i en porto uns quants. Però bé, el mes que ve, Els Amics trauran aquest nou disc que han enregistrat a Escòcia i podrem continuar fent el joc de les comparacions. L’esperem.