No vull que s'acabi aquest any 2018 sense recordar una dona que va néixer fa cent anys i que ha impregnat, sovint sense adornar-nos-en, el nostre compromís social amb la igualtat, la defensa de la cultura catalana, el pensament feminista, els anhels de la societat catalana, el coneixement i les transformacions en la societat barcelonina de manera especial.

És difícil resumir l'aportació a la nostra vida col·lectiva d'una dona amb tanta projecció pública com va tenir M. Aurèlia Capmany. Sovint, les seves vivències són també un retrat d'una època. Escriptora sàvia i inquieta que molts de nosaltres vam tenir la sort de conèixer.

Figura molt potent en el nostre paisatge cultural. Nascuda l'any 18, una part de la seva educació d'adolescent la va fer en l'Institut-Escola durant la Segona República i exerciria de professora d'Institut a Badalona d'adolescent de la postguerra. El seu relat sobre la tristesa aferrada als ulls i a les paraules de la postguerra és un relat esfereïdor del que suposa una Guerra.

La Maria Aurèlia Capmany no només va brillar en els mons que va habitar: l'ensenyament, el teatre, l'escriptura, la traducció, la política, el feminisme, sinó en tota la vida col·lectiva dels que aspirem a canviar el món.

La Maria Aurèlia li agradava fer evident el que hauria de ser normal i no ho era, el seu crit a la sensibilitat dels homes, a no pensar que fos pejoratiu comparar-la amb la femenina. La seva expressió d'enveja de penis per explicar el que van sentir les dones apartades de les decisions socials després de la guerra i observant com els homes ocupaven tot l'espai de decisions que condemnaven a una vida no volguda a les dones.

Alguns la recorden al Fòrum Vergés conduint, dinàmica i intel·ligent, debats posteriors al passi de pel·lícules d'art i assaig que s'hi feien. D'altres interpretant a Secundina de la Primera Història d'Ester de Salvador Espriu en l'escola de teatre Adrià Gual.

Escoltant-la en les primeres emissions de ràdio en català, teníem la impressió que M. Aurèlia Capmany sabia de tot, com així era, i s'explicava tan bé. Pedagoga, era també una gran comunicadora. Jo la recordo, especialment dalt dels escenaris humils dels primers actes del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Partit al qual es va afiliar i va presentar-se a diferents eleccions, destacant el seu treball des de l'Ajuntament de Barcelona. La cultura per a ser lliures.

Aurèlia Capmany, una escriptora de raça va escriure una obra àmplia i en diversos registres literaris, El gust de la pols, Un lloc entre els morts són retrats de la burgesia catalana que ella mateixa havia definit com a canviant, insegura, autodestructiva, agònica.

Era divertidament polemista, discutidora, perquè a vegades discutia simplement per animar i omplir de contingut els debats, que amb ella sempre eren una festa. Aquest caràcter fort, però, s'estovava amb els seus. A mi m'agrada especialment la Maria Aurèlia atrevida, la de Cartes impertinents de dona a dona la nostra condició de dones.

Els dies 15 i 16 de juliol de 1978, ara fa quaranta anys, es constituïa, a Barcelona, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que incorporava el PSC-Congrés, la Federació Catalana del PSOE i el PSC-Reagrupament.

Era el resultat d'un llarg procés que enfonsava les seves arrels en la primera postguerra. Una Conferència del POUM, a Toulouse, havia creat, el 1945, al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), encapçalat per Josep Rovira, el comandant de la "29 Divisió" al front d'Aragó (la divisió de George Orwell i del film Tierra y libertad de Ken Loach), víctima de la persecució estalinista a l'interior i organitzador del "Grup Martin" a la resistència francesa contra l'ocupació nazi. També s'hi afegirien els seguidors de Manuel Serra i Moret, dirigent de l'antiga Unió Socialista de Catalunya.

La convocatòria de les primeres eleccions democràtiques donaria l'empenta definitiva: el "Pacte d'Abril" entre el PSC-Congrés i la Federació catalana del PSOE obria pas a la candidatura "Socialistes de Catalunya", que resultaria guanyadora a les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, sota dos mots d'ordre: 1. Unitat civil del poble de Catalunya, contra els intents de reedició del lerrouxisme; i 2. Exigència de retorn de la Generalitat exiliada, contra les "solucions" succedànies que alguns nacionalistes havien emparaulat amb Suárez si guanyaven.

L'endemà, Joan Reventós es plantava a Madrid, davant Suárez i el rei, amb els resultats a la mà. Com explicaria Sánchez-Terán a les seves memòries, no va ser fins aquest precís moment que Suárez va renunciar a l'emparaulat "Règim Especial per a Catalunya" i va disposar-se a negociar amb Tarradellas i a assumir el retorn de la Generalitat exiliada.

La Maria Aurèlia de tot això en deia, "milito al Partit dels Socialistes de Catalunya perquè hom sàpiga que vull un món igual per a tots els humans. La meva militància no és un dogma, només una brúixola per a mi i per al meu poble".

No faré cap paral·lelisme amb la situació actual, només vull reivindicar-la com el meu referent de la pràctica feminista, de la defensa de l'accés a la cultura com a camí cap a la llibertat.