Escriu José Martí Gómez en el llibre que desgrana la seva trajectòria periodística que els jutges han de saber "raonar, interpretar, argumentar, i obrir la porta del despatx perquè entri aire fresc del carrer". Aquest dilluns he visitat Martí Gómez al seu domicili -coincidint amb el veredicte del cas Palau-, i sobre l'estudi en el qual encara treballa hi tenia preparada documentació extensa sobre Montserrat Comas, la magistrada que ha redactat la sentència més esperada a Catalunya des que Fèlix Millet va dinamitar l'oasi català. Reputat informador quan la Transició encara era tendra i coneixedor com pocs de la crònica de tribunals, Martí Gómez sempre va tenir fil directe amb la judicatura i els noms propis del país, motiu suficient per atendre les seves reflexions ara que els jutges aporten tants titulars com els polítics. Estic convençut que l'aire fresc que demanava als tribunals també el reclama per a la política, ell que mai va combregar amb el pujolisme però que sempre li va reconèixer al Pujol president sentit d'estat.

A la política, com a la judicatura, també li cal ventilar-se. El model de convivència que han mantingut durant anys les cúpules dels principals partits amb determinats interessos econòmics han corcat algunes parets de la democràcia, un perill que s'incrementa quan no hi ha alternança a les institucions i les institucions no tenen ganes de mutar. Convergència, de la mà de Pujol, va ostentar un poder que es va arribar a interpretar com a perpetu, terreny abonat per a les comissions irregulars que ara es descriuen en la sentència del cas Palau. Amb el tòtem enfangat pels excessos de la família i el partit assenyalat per la justícia, al projecte convergent no li va quedar més remei que refundar-se per sobreviure. En plena efervescència del procés va néixer el PDECat, obstinat des de la seva gestació a tallar el cordó umbilical amb Convergència, flanc dèbil de l'independentisme a ulls de l'Estat.    

Resulta, però, que el fil conductor entre una i altra formació és Artur Mas, expresident i exsecretari general de CDC, i des de fa una setmana expresident del PDECat. Mas va fer bé de dimitir, perquè, si no ho hagués fet sis dies enrere, li hauria pertocat fer-ho aquest dilluns. La setmana passada va poder esgrimir la necessitat de trobar "nous lideratges" després del bon resultat electoral de Junts per Catalunya, i també va subratllar la incomoditat que imposava el calendari judicial vinculat al 9-N i l'1-O. Aquesta setmana ja no hauria pogut desvincular la decisió del cas Palau. La sentència descriu les pràctiques irregulars de la formació que va presidir, per molt que Mas defensi Daniel Osàcar i en vulgui aïllar l'adjudicació d'obra pública, i l'antiga cúpula convergent posi en dubte que s'hagi acreditat el finançament il·lícit del partit.

Com a argument eximent, l'expresident de la Generalitat acostuma a recordar que Convergència ja va pagar "l'alt preu de desaparèixer", però la sentència col·loca a les sigles que va presidir una llosa molt més pesada que la simple desaparició. CDC ha de pagar ara pels excessos que va cometre en el passat -6,6 milions d'euros-, una nebulosa també sobre la tresoreria del PDECat que els hereus rebutgen per la distància administrativa que sempre han situat respecte Convergència. A Mas cal atorgar-li els reconeixements que li pertoquen per haver entomat el repte de la plena autonomia -un compromís polític que l'ha conduït a la inhabilitació-, però acceptant que el seu temps ha passat, tant a les institucions com al partit. Mas va fer bé de dimitir.