Els presos polítics i els exiliats del procés són comparats, sovint, amb figures històriques d'altres llocs i d'altres èpoques. Que si aquest seria com Mandela, que si aquell altre seria com Gandhi... Hi ha una certa dèria a fer analogies que -amb tots els respectes- resulten massa forçades i que hauríem d'estalviar-nos, perquè potser fan més nosa que servei a la causa que volen defensar. Dic tot això per curar-me en salut, atès que ara faré servir una mica d'història irlandesa per mirar de veure-hi clar sobre el panorama que ens envolta. Salvant totes les distàncies que cal salvar, que són moltes, òbviament.

El tractat mitjançant el qual es creava l'anomenat Estat Lliure Irlandès va dividir el moviment independentista irlandès, que ja aplegava diverses sensibilitats i que es podien resumir en dues branques: revolucionaris i constitucionalistes. Abans, durant la guerra de la independència, plena de represàlies extremes, Lloyd George ja havia intuït que hi havia membres del Sinn Féin disposats a acceptar alguna cosa menys que la República Irlandesa. El dia 6 de desembre del 1921, es va firmar a Londres el tractat que dividia l'illa en dues parts (amb els comtats del nord dins del Regne Unit) i donava la independència al sud, a canvi que el nou estat formés part de l'imperi britànic i jurés lleialtat a la Corona. Ni República ni Irlanda unida, el tractat no contenia cap dels dos objectius.

Michael Collins era un dels líders republicans que van posar la firma al tractat. La decisió final dels delegats irlandesos es va prendre sense poder fer les darreres consultes amb Éamon De Valera i els altres dirigents de Dublín. Ells pensaven -o volien pensar- que la signatura no impediria reobrir el debat amb els britànics sobre aquelles qüestions que l'Assemblea Constituent irlandesa (Dáil) volgués revisar. Això no obstant, Collins era conscient que el tractat seria rebutjat per una part del moviment i que hi hauria problemes. Al vespre d'aquell dia, va escriure això: "Què he aconseguit per a Irlanda? Una cosa que el país desitja des de fa set-cents anys. Hi haurà algú satisfet amb el tracte? Algú? Us ho dic: a primera hora d'aquest matí he firmat la meva sentència de mort. En aquell moment vaig pensar que tot era estrany, ridícul: una bala hauria pogut fer igual de bé el treball fa cinc anys. Aquestes firmes són el primer pas real per a Irlanda. Si la gent només recorda això, el primer pas real".

Tot i que una majoria d'irlandesos va rebre el tractat amb alegria perquè suposava -en teoria- el final de la guerra i la violència, els sectors que se sentien més compromesos amb la idea de República van fer sentir la seva veu i va créixer la discòrdia dins del món independentista. En el Dáil, el tractat va aconseguir més vots a favor que en contra, però els debats van ser durs. Collins va defensar el tractat des del pragmatisme i el gradualisme, com un primer pas per construir la pàtria anhelada. Tenia autoritat per fer-ho, s'havia convertit en el principal estratega del Sinn Féin i de l'IRA i havia fet una severa i clara crítica de l'aixecament de Pasqua del 1916, que va acabar amb l'execució dels principals dirigents del moviment nacionalista i milers de persones empresonades. Aquella revolta armada, segons Collins, va ser "un nyap terrible que va costar moltes vides valuoses; al començament va semblar que estava ben organitzada, però després va patir decisions basades en el pànic i una gran mancança de cooperació i organització essencials". Aquell fracàs va marcar la seva trajectòria política i militar. Era evident que sense estratègia no s'anava enlloc.

Mentre Collins liderava la lluita clandestina, De Valera protagonitzava el combat públic dels independentistes, la qual cosa va incloure la recollida de diners entre els irlandesos dels Estats Units, el país on havia nascut. A diferència de Collins, De Valera va rebutjar el tractat i va argumentar que Irlanda, a la pràctica, només podria exercir la llibertat que Londres volgués. La major part de l'IRA pensava que el tractat era una traïció a l'ideal republicà que els havia portat a lluitar.

Finalment, va esclatar la guerra civil entre partidaris i contraris del tractat. Irlandesos contra irlandesos. Pragmàtics contra puristes. Va ser un conflicte d'una cruesa enorme, que va marcar profundament la posterior vida política d'Irlanda. Collins, que havia dimitit com a president del govern provisional, va convertir-se en comandant en cap del nou exèrcit regular irlandès, que feia la guerra contra les tropes de l'IRA contràries al tractat. El 22 d'agost del 1922, Collins va morir d'un tret en una emboscada, prop de la ciutat de Cork, el comtat on havia nascut; ell ho havia pronosticat. Hi ha diverses teories sobre l'autoria d'aquest assassinat, tot i que la més difosa indica que la bala va ser disparada per un combatent contrari al tractat. De Valera va voler convèncer l'IRA que el camí de la violència no era l'adequat però, malgrat això, va sumar-se a les tropes rebels que lluitaven contra el govern provisional; un cop derrotats els anti-tractat, va ser empresonat durant un any. Va ser alliberat el juliol del 1924.

Més tard, va plegar com a líder i militant del Sinn Féin i va fundar el partit Fianna Fáil. Després de negar-se a jurar fidelitat al rei, De Valera i els seus van acabar acceptant el terreny de joc constitucional que oferia l'Estat Lliure, a partir del 1927, per bé que van deixar clar que era -com diem avui- per imperatiu legal. Les eleccions del 1932 van fer possible que el partit de De Valera arribés al govern (en coalició amb els laboristes i altres grups), un canvi històric: els contraris al tractat, els defensors de l'ideal republicà, els amics de l'IRA, tenien ara la política del país a les mans.

Assumir la responsabilitat de governar va modificar, a poc a poc, la visió més purista que havia caracteritzat el Fianna Fáil. L'any 1936, després d'una escalada violenta, De Valera va il·legalitzar l'IRA, una decisió que va confirmar que els perdedors de la guerra civil estaven compromesos del tot amb l'Estat Lliure i la seva estabilitat. I, un any després, De Valera va impulsar una nova Constitució que va convertir la nació en República sense fer servir aquest nom; va quedar suprimit el càrrec de governador general (que era nomenat per Londres), es va crear el càrrec de cap d'Estat o president, diferent del cap de govern, anomenat taoiseach, i la denominació oficial del país va ser Eire en comptes d'Estat Lliure Irlandès. L'any 1949, molt després de la Segona Guerra Mundial, el país va ser declarat oficialment República.

Va ser un procés llarg. Llarg, complicat i dolorós. L'idealista i maximalista De Valera va acabar assumint i aplicant el full de ruta pragmàtic -avui alguns en dirien "processista"- de Collins, de qui tant havia discrepat.