El sobiranisme torna a mirar cap al carrer ara que arriba una Diada aspra i la commemoració dels fets d'octubre ja és a la cantonada. El procés es va gestar i es va muscular al carrer, convençudament pacífic, i els Onze de Setembre en són l'expressió icònica. L'independentisme, doncs, va ser civil abans que institucional i resulta del tot comprensible que, en temps de dificultats, l'oxigen es busqui a les bases. Però la delegació de protagonisme al ciutadà -tal com va enfocar el president Torra en la conferència de la setmana passada quan va reclamar una mobilització permanent- també certifica una segona realitat: l'absència d'una estratègia compartida de les forces independentistes que alimenta el desconcert i emboira l'horitzó. La Diada tornarà a ser un clam republicà, amb els presos al centre de la reivindicació, mentre al Govern s'intenta un equilibri complex entre la recerca de "momentums" d'acceleració i la gestió d'una autonomia encara afeblida. La tasca, certament, és complicada. 
   
"Veig un excés d'estètica", rumiava el poeta Joan Margarit a NacióDigital per definir el moment polític del país. Més forma que fons. Torra, un president de prosa poètica, ha preservat l'estètica del procés, carregada de simbologia, però en el missatge que surt de Palau no s'hi divisen encara les concrecions d'una nova etapa. Davant la impossibilitat de culminar des de les institucions el que va quedar pendent la tardor passada, Torra prioritza cuidar i protegir la il·lusió d'unes bases que coneix bé perquè en formava part, i fer-ho amb l'ajuda del calendari. Sap que la Diada és una jornada d'afirmació, que l'1 d'octubre ja té categoria de fita, que el 3 d'octubre és la fotografia de la majoria social que el sobiranisme persegueix i que el judici als presos ho agitarà tot. Fins que arribi la sentència, entén que s'ha d'apel·lar al carrer amb una conjugació d'estètica i èpica. Pensant en el judici i la sentència, a Barcelona i Waterloo es calcula si convindran noves eleccions que sacsegin l'escenari, aprofitant el rebuf popular i la incapacitat de l'Estat per presentar solucions valentes. Eleccions com a punt d'inflexió.

El guió atribuït a Torra no s'ha desviat ni un mil·límetre de les intencions de Puigdemont, concretades en la creació de la Crida Nacional per la República, però presenta interrogants majúsculs. Els més substancials tenen a veure, primer, amb el parer dels socis -a ERC i també al PDECat són més partidaris d'eixamplar suports governant- i, segon, amb la capacitat per assolir els objectius pretesos. En altres moments de gran mobilització, l'independentisme no ha aconseguit superar la barrera del 50% dels vots, una frontera que s'ha demostrat igualment feble per emprendre el difícil sender de la unilateralitat, coneguts com són els fets del 2017. Més agitació, doncs, no és sinònim d'un major suport electoral. L'independentisme va aconseguir créixer quan va saber transmetre que el vestit autonòmic era una camisa de força. En tots aquests anys ha estat prou convincent per passar de proposta residual a eix central de la política catalana, un recorregut tan notable com inacabat. I resulta discutible que el camí s'hagi de fer un altre cop a l'esprint.

La digestió pesada dels propis errors, i la repressió en forma d'empresonaments i exili han impedit a l'independentisme consensuar una evolució del full de ruta. El moment requereix una estratègia que no begui del curt termini, tan serena com solidària. Un discurs madur per a un ciutadà que sap escoltar i vol pronunciar-se obviant els que més criden. Un discurs que vigoritzi les pròpies institucions, que busqui nous suports governant i que accepti que la República pot ser algun dia una realitat, però que encara no ho és tot i la victòria estratègica de l'1 d'octubre. Perquè la il·lusió del carrer no és ni suficient ni una fotografia exacta del que després es concreta a les urnes.