En aquests dies en què tot s'ha tornat tan gris trobo un estrany consol en la visita periòdica als perfils a les xarxes de Marcos Molina, un fotògraf mallorquí que fa que qualsevol paisatge sembli dotat d'una aura que transcendeix la mateixa natura. Perquè, penso, és la nostra mirada la que fa que una muntanyota o un tros de mar adquireixin fondària. Però, encara que el Marcos faci obres d'art amb la càmera, i que les seves imatges de Mallorca puguin deixar bocabadat qualsevol ànima sensible, el que em té clavat a les seves publicacions és una altra classe de fotografies.

Sempre havíem sentit dir que els dies clars es podia veure Mallorca des de Montserrat o fins i tot des del Tibidabo, i és veritat. Amb un matís científic pel mig: el que podem arribar a veure no és Mallorca, sinó una projecció de Mallorca. Coses, segons diuen els científics, de la refracció de la llum, que fa possible que, en certs dies clars, amb poc vent, i si la temperatura de les capes d'aire hi ajuda, es puguin albirar cossos i terres que es troben a llargues distàncies, tot passant per alt el petit detall de la curvatura de la terra. Bé, una cosa així.

Les fotos amb què vaig descobrir Marcos Molina i que em van deixar els ulls fent pampallugues són d'uns anys enrere i mostren ni més ni menys que el perfil de la costa catalana des de la mallorquina serra de Tramuntana. I la gràcia, i la majestuositat diria que mística, rau en la seqüència sencera de les imatges, una rere l'altra.

Primer hi veus la silueta llunyana d'una serralada que, a mesura que van passant les hores, agafa la forma detallada i precisa del Pirineu i del Prepirineu, entre les tonalitats de color carabassa de la posta del sol. Cims nevats, els relleus escarpats de Montserrat, tot microscòpic i engrandit amb nitidesa per un poderós teleobjectiu. I quan la nit comença a tancar-se, tot culminant l'espectacle, una aparició màgica que a poc a poc va guanyant definició: les llums de Barcelona, amb el temple del Tibidabo i, a la faldilla, la claror de l'urbs estenent-se més enllà de l'horitzó.

El Marcos n'ha fet moltes més, d'aquesta mena de fotografies. Fa uns dies ha capturat el Puig Campana, a la Marina Baixa, de 1.406 metres d'altitud, a 250 quilòmetres al sud-oest de Mallorca i sota el cel roig de l'horabaixa.

Encuriosit, he descobert que la fascinació pels albiraments de terres llunyanes (o del seu reflex) són universals i que Google i YouTube són plens d'aquesta mena de miratges. Sense l'art i la tècnica del Marcos, però també espectaculars: el perfil abrupte de l'illa de Còrsega capturat des dels Alps, el Canigó superposant-se amb el Sol des de Marsella, o els gratacels de Chicago, amb la torre Willis (ex-Sears), com un corb a punt de desplegar les ales, fotografiats des d'un confí distant del llac Michigan.

A Catalunya, a un altre punt de la xarxa, el blog 'Horitzons llunyans' és un no parar de descobertes (no fa gaire, Eivissa, retratada des del Mont Caro, al Baix Ebre). I cal parlar de l'Alfons Puertas, que diàriament publica imatges encisadores des de l'Observatori Fabra, des d'on sembla voler abraçar tota l'esfera celeste i dominar-la com Kate Bush al videoclip de The big sky.

Al Marcos Molina li agrada la música de Maria del Mar Bonet, i és natural, perquè la cantant mallorquina va créixer escoltant tota intrigada les cançons àrabs, d'artistes com Oum Khalsoum, que emetien les emissores algerianes i que interceptava amb la ràdio de casa, a Palma. Premonició de les seves futures aventures amb músics de l'altre cantó del mar. Com ella, el Marcos també somia a trencar la línia de l'horitzó, i amb veure més enllà de les aparences, i amb posar un bri de poesia, d'ambició i de misteri en aquests dies en què tot llueix tan arran de terra.