Des de la primera gran manifestació de la Diada, en aquell llunyà 2012 que el clam ciutadà va obligar Artur Mas a recol·locar la centralitat del discurs de Palau, s'ha escrutat any rere any si l'independentisme era capaç de mantenir el múscul al carrer. I, any rere any, s'han encadenat mobilitzacions multitudinàries per l'Onze de Setembre, cap de tan icònica com la del 2017, en què es palpava un moment adrenalític pel calendari imminent d'octubre. La manifestació d'aquest dimecres ha tornat a ser notable, tot i la insistència d'altaveus de poder de Madrid per projectar un retrocés en el clam d'independència.

És cert que la Diada ha estat precedida de certa frustració i de divergències palpables entre els partits sobiranistes, i que aquest pòsit ha inoculat desorientació en el moviment de base. No és casualitat que la jornada hagi acabat amb tensió davant del Parlament. És indiscutible, tanmateix, que la persistència d'una part rellevant de la societat catalana no s'ha diluït amb l'empresonament dels seus dirigents. L'objectiu de l'autodeterminació no ha variat, el que s'ha reconfigurat és la distància a la qual se situa aquesta fita.

L'independentisme no ha de demostrar capacitat de mobilització. Ho ha fet amb escreix en l'últim dècada. No hi ha cap moviment civil a Europa que en els darrers anys s'hagi fet sentir, de forma pacífica i continuada, com el que mogut els catalans. Una altra cosa és que el clam sostingut i resilient, després de passar per les urnes, s'hagi traduït en el recorregut polític esperat. L'independentisme va voler fer el salt a la República a l'esprint i no va saber calcular la reacció d'un estat espanyol decidit a protegir-se, si calia amb l'ús de la força. "No n'hi havia prou amb assolir la independència, calia que fos al més aviat possible, millor demà que demà passat", escriu sobre la pressa Francesc-Marc Álvaro, columnista de NacióDigital, en el llibre Assaig general d'una revolta (Pòrtic), una anàlisi documentada i necessàriament crítica del procés.

El problema de l'independentisme no és de mobilització. Els carrers han estat plens amb la Diada i es tornaran a omplir quan la sentència del Suprem constati l'escassa voluntat de l'estat espanyol d'afrontar el problema polític que representa el clam sobiranista, un moment en el qual s'exigirà concreció a entitats i institucions. Els dèficits del projecte polític independentista radiquen més aviat en la lectura que es fa dels fets d'octubre i en la falta d'un trajecte compartit, l'anomenada unitat estratègica. El diagnòstic del procés presenta moltes dissonàncies en funció del qui el formula, fins al punt que s'ha sacralitzat l'1 d'octubre en lloc de treure rendiment de les fortaleses d'una jornada que és patrimoni col·lectiu més que partidista.

No hi ha consens en el diagnòstic i tampoc se'n detecta en el rumb a emprendre mentre es van succeint reunions discretes pensant en el dia de la sentència. Des que l'independentisme va assumir el cop dels empresonaments, s'han encavalcat estratègies: el pragmatisme i l'acumulació de forces, i la confrontació amb l'Estat. Tanta polifonia de camins s'explica perquè pesa la repressió i afloren els objectius a curt termini dels partits, pendents de cicles electorals per la dificultat de pensar més enllà. Els partits, però també les entitats, són conscients que l'horitzó republicà requerirà més temps i menys pressa del que es va verbalitzar la tardor de fa dos anys. L'aprenentatge encara s'està interioritzant.  

La paraula de la Diada ha tornat a ser la unitat, un terme que de tan utilitzat ha quedat rebregat. "No volem qualsevol unitat sinó unitat per la independència", afirmava la presidenta de l'ANC, Elisenda Paluzie, per aclarir l'exigència als líders polítics. Però aquesta unitat no serà productiva -ni tindrà tampoc un significat clar- fins que no hi hagi en l'independentisme una lectura tan compartida com realista del moment, i una projecció honesta del rumb a seguir. El soroll que acompanyarà la sentència no hauria de pertorbar la serenor que necessita el moviment per actuar a partir d'ara. El que teníem entès per procés deixarà pas a una nova etapa quan Manuel Marchena faci públic el càstig als presos. I l'independentisme, institucional i civil, haurà de demostrar que està preparat. Més preparat del que ha transmès fins ara.