La federació d’Entitats Catalanes d’Acció social (ECAS) ha presentat un seguit de reivindicacions en què demana un gir radical a les polítiques de cohesió social. La igualtat formal davant la llei no garanteix la igualtat real d'oportunitats per a la població migrant i racialitzada en un país que hem reivindicat com d’acollida.
Catalunya és avui una societat profundament diversa, on la immigració és una realitat estructural. El debat públic es troba sovint segrestat per relats simplistes que busquen culpables fàcils, associant la diversitat amb la saturació dels serveis públics o la conflictivitat. ECAS ha llençat un posicionament contundent: els discursos d'odi no neixen de la diferència cultural, sinó de les desigualtats estructurals i de la manca de drets compartits.
Actualment, els factors que produeixen desigualtat són múltiples, cal una lectura interseccional de les polítiques socials. Així i tot, al centre del debat trobem alguns factors: l’habitatge, el mercat laboral i la convivència. La necessitat de plantejar en aquests factors una anàlisi des de la perspectiva de gènere i antiracista és fonamental per desfer les capes i capes de desigualtat que s’acumulen.
Tenir un habitatge digne és el primer pas per a construir un futur, però el mercat immobiliari actual funciona com un embut que perpetua la diferència de classes, la desigualtat de gènere i el racisme. Les persones racialitzades topen, a més, amb un racisme immobiliari que opera a doble velocitat: des del rebuig obert de portals i agències pels seus cognoms o trets físics, fins a una exclusió digital invisible basada en suposicions de risc financer. Bloquejats en els circuits ordinaris, aquests col·lectius pateixen una “inclusió predatòria”. El sistema no exclou totalment les persones migrades de tenir un sostre, sinó que les inclou de manera perversa i aprofitada. Quan ningú els lloga un pis, es veuen obligades a acceptar les pitjors condicions del mercat: pagar preus desorbitats per habitacions sense cèdula, firmar contractes il·legals o viure amuntegades. L'única opció que els queda és sotmetre's a abusos, preus inflats o abocar-se al mercat negre del relloguer d'habitacions i l'infrahabitatge.
La segona gran bretxa es troba en el mercat de treball. Hi ha una contradicció flagrant: l'economia catalana depèn de la mà d'obra migrant en sectors clau com l’hostaleria, l'agricultura i la construcció, però el mateix sistema imposa barreres burocràtiques asfixiants que perpetuen la irregularitat administrativa. Aquesta precarietat és especialment greu en el sector de les cures, sostingut majoritàriament per dones migrades que treballen sovint en la invisibilitat, amb salaris baixos i sota la modalitat del règim intern, que afecta greument la seva salut mental.
Les institucions han aplicat polítiques de baixa intensitat centrades a gestionar petites diferències culturals com si el problema fos la falta d'entesa. La proposta d’ECAS demana capgirar el model social a Catalunya mitjançant un paquet d'accions urgents alhora que reclama combatre activament els discursos d'odi, desracialitzar els serveis socials i forçar una transformació interna al Tercer Sector que incorpori de forma real les veus racialitzades en els espais de decisió. El futur d’una Catalunya cohesionada no passa per polítiques cosmètiques ni per tolerar la precarietat de part dels seus ciutadans, sinó per entendre que els drets han de ser universals o no seran.