La voluntat de portar a aprovació els pressupostos generals de l'Estat al consell de ministres del proper més de gener és un win-win per a Pedro Sánchez. Davant la negativa dels partits independentistes a negociar els comptes espanyols, la vida política de l'Estat estava en una situació d'impàs. I l'executiu, amb molta més iniciativa que el de Mariano Rajoy, ha decidit actuar. Els resultats electorals andalusos han transformat l'escenari propiciant l'excusa perfecta per moure fitxa. La suma aritmètica dels tres partits de la dreta, la irrupció de VOX amb 12 escons i el declivi del PSOE-A han enviat missatges al govern socialista però també a la resta d'actors en disputa.

Si ERC i el PDECat canvien d'opinió i decideixen facilitar l'aprovació pressupostaria, s'inicia una certa normalització de la legislatura. Permet pensar a allargar al màxim el període de govern, desplegant el seu programa de canvi i oferir millores a la ciutadania buscant que la situació andalusa no es torni a repetir. Els independentistes podrien simplement acceptar els pressupostos acordats entre socialistes i Podem que ja suposen una millora de 2.200 milions d'euros cap a les arques catalanes. O bé podrien entrar a negociar a partir d'aquí. Estan en posició de força. Tenen la paella pel mànec.

Quim Torra, com a resposta a les vagues en sanitat, educació, universitat o bombers de la setmana passada, explicava que Catalunya necessita més recursos. Aquests només poden vindre per dues vies: o un augment d'impostos o unes majors transferències des de Madrid. Seria doncs de responsabilitat governamental avenir-se a aconseguir el màxim d'aquests diners per tal de poder revertir les retallades dels governs d'Artur Mas.

Si ERC i el PDECat segueixen bloquejant els comptes, la fi de la legislatura estarà més a prop, però de cara a una cita electoral els socialistes podran presentar-se com un govern que no ha estat tou amb els independentistes. L'escenari dibuixat a Andalusia semblaria indicar que en una part de l'electorat espanyol no acaba d'entendre l'estratègia de distensió del govern de Sánchez. La "nacionalització" de la política catalana (el pas de la centralitat de l'eix social al nacional) ha tingut també la seva rèplica en l'espanyola.

No hem de donar per descartat un canvi d'aliances en les pròximes eleccions municipals i autonòmiques de règim comú del pròxim mes de maig. Si la situació continua bloquejada, i el partit taronja segueix creixent, és perfectament transitable un escenari com el que es va donar amb posterioritat al 20-D de 2015: el flirteig entre PSOE i Ciutadans. Molt ben vist a Europa, per cert.

Perquè no només està en joc un avançament electoral. De moment Pedro Sánchez intentarà allargar al màxim l'avançament electoral. El més profund que està sobre la taula és la transformació de la correlació de forces. Aquella aliança sorgida de la moció de censura al PP (partits progressistes i independentistes/nacionalistes) no és irreversible. Si no es cuida, aquesta pot mutar. A dins del partit socialista hi ha sectors que ho desitgen. A l'independentisme també.