No fa gaire, en un concert d’homenatge a Gato Pérez, Carles Flavià va sortir a l’escenari i va cridar allò de “Menys sardana i més rumba catalana!”. ¿Volia dir menys avorriment i més festa? Potser sí. O menys Catalunya conservadora, comarcal i provinciana, i més Catalunya progressista, urbana i cosmopolita. Menys Catalunya convergent, i més Catalunya socialista. És això?

No és veritat que Catalunya sigui un país tan petit. Té una mida mitjana en el mapa europeu. Però certes actituds sí que l’empetiteixen. Com la de vincular expressions culturals que formen part del nostre patrimoni col·lectiu a una o altra ideologia. D’igual manera que parlar català no et converteix en independentista, i hi ha molts catalanoparlants que voten el PP o Ciutadans, ser afí a Vicenç Bou o a Peret no hauria d’adjudicar-te cap carnet polític. A França s’enorgulleixen de l’armeni Aznavour, del jueu Gainsbourg i de l’acordió, i ningú no aixeca aquestes barricades.

A Catalunya hem superat els prejudicis cap a la copla andalusa, hem cultivat un flamenc propi (perquè, al capdavall, Miguel Poveda se’ns vagi a viure a Sevilla) i mirem de fer nostres les músiques que ha portat la nova immigració; els ritmes llatins, el folk balcànic, la música gnawa magrebina i el que calgui. Ara, l’última frontera és la més íntima. El gest d’internacionalisme pendent és reconèixer les músiques més nacionals. La rumba catalana té salut i suports. Queda la música de cobla. Cal acabar amb la idea que el cosmopolitisme consisteix en exhibir a casa l’obra completa d’Ali Farka Touré i en no saber qui era Joaquim Serra.

Però tenim una oportunitat per redimir-nos. Aquesta setmana, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi demostren, al Teatre Comarcal de Solsona (i el 24 de març ho faran a l’Auditori de Barcelona), que amb flabiols i tenores es pot arribar molt lluny. I amb sensibilitat, rigor i ambició. Com diu el Roger, aquesta és una música alhora “primitiva i culta”, i per això està vivint un silenciós procés de recuperació i transformació. No servirà, com la rumba, per agitar una revetlla, però sí per enaltir l’ànima. Prou de guerres, Flavià: més sardana, més rumba… i més Roger Mas.