Al Discurs del mètode, allí on Descartes parla de moral explica que una de les seves màximes és ser tan ferm i decidit en les seves accions, i seguir fins i tot les opinions més dubtoses quan ja ha pres un determini. I diu que en això imita els viatgers que “si es troben perduts pel bosc, no han d’errar fent tombs ara cap aquí ara cap allà, i encara menys parar-se enlloc, sinó caminar sempre tan dret com pugui cap al mateix costat i no canviar de direcció per raons fluixes, encara que al començament fos potser només l’atzar el que els hagués determinats a triar-la”.

Al bosc de la política catalana, allà on es troben perduts els viatgers de l’octubre del 2017, ja deu ser ben bé que cadascú va a la seva i segueix el seu camí encara que no siguin camins atzarosos sinó triats a consciència. Però és cert que de fa prop de cinc anys aquells que comparteixen governs, i els que completen el 52% dels vots i han pactat investidures, van eixamplant l’esquerda, però no en el sentit del llibre de l’exvicepresident del Parlament Josep Costa, sinó la interna.

I a més tampoc és que els enxampin desprevinguts davant de cada situació de previsible crisi política.  En una setmana i abans d’anar de vacances, s’han succeït la reunió de la mesa de negociació, on per part del Govern català només hi ha hagut consellers d’ERC, i la suspensió de la presidenta del Parlament Laura Borràs, amb l’aplicació del 25.4 del reglament en haver-se-li obert judici oral per la causa de la Institució de les Lletres Catalanes, i pel que se li demanen penes més altes, que no pas s’han acabat condemnant a Andalusia els expresidents de la Junta Griñan i Chaves en el que ha estat el cas de corrupció més alt (fins ara) de la democràcia espanyola: el cas dels ERO que va repartir de manera arbitrària entre els anys 2000 i 2011 fins a 680 milions en subvencions.

L’honorabilitat va per barris, el PSOE defensa els expresidents andalusos, i perduts al bosc, cadascú busca la drecera que vol. Encara no sabem si tot plegat acabarà comportant més riscos pel Govern, pel Parlament o per Borràs que ha defensat sempre la seva innocència, i que ha presentat el seu cas, amb una investigació prospectiva, canvi de cos policial de Mossos a Guàrdia Civil, no respectar el seu aforament, com un cas de lawfare de manual. I que tot i que l’article del reglament, segons Anna Gabriel, era pensant en un tipus de corrupció lucrativa, i que el fiscal ha deixat l’acusació en dos presumptes delictes: prevaricació i falsedat documental, els quatre inicials, la votació de la mesa ja no ha donat marge a demanar un informe a la comissió de l’Estatut del diputat. Ningú ha canviat de direcció. Laura Borràs, suspesa a la Mesa amb els vots d’ERC, CUP i PSC, haurà d’esperar judici sense drets com a diputada. I haurem de saber on se la jutja, ara que el seu advocat diu que no ha de ser al TSJC, en tant que ara no és aforada.

La taula de negociació reunida a la Moncloa ha apuntat maneres sobre el que havien de ser concrecions: desjudicialització amb les reformes legislatives que ara sí, ara no es van esmentant, ja sigui pel delicte de sedició, com pel (més difícil) de malversació; i protecció i impuls del català. Potser si els consellers de Junts hi haguessin estat, haurien pogut plantejar als ministres del PSOE i Unides Podem que el cas Borràs és lawfare, com ho és Pegasus el 2022, o Villarejo el 2012, però perduts dins del bosc cadascú ha triat en quin esbarzer es vol esgarrinxar.

Aquesta taula no es traurà la feina del davant. Si ha de fer l’operació reformista que sembla que de tant en tant es va plantejant en l’escena política per modernitzar Espanya ja sigui en l’àmbit legislatiu, ja sigui en el reconeixement de la diversitat lingüística; això a banda de l’autodeterminació i l’amnistia i de la solució política del conflicte polític. Un conflicte que ha tingut efectes de presó, exili, i repressió d’intensitat diversa, que es pot encarar assumint tot el llistat de recomanacions que se li fan des del Consell d’Europa, Amnistia Internacional o Nacions Unides.

Per modernitzar codi penal i respectar el català, fins i tot sense l’octubre del 2017, hauria de servir la mateixa consciència de la Moncloa. És clar que et pot passar que vagis a petar a una comissaria de la policia nacional, com la de Terrassa, o a la municipal de Mataró, on per parlar català acabes vexat i encara multat, i això aquests últims dies. Ja pots reformar si l’ase no vol beure.

Comptem que a la reunió de negociació, on també hi havia el ministre d’esports es donessin ànims, ni que fos fora de programa, per la candidatura dels Jocs d’Hivern que ara presenta Catalunya en solitari i que reprendrà el debat que quedava emmascarat per la singularitat del president de l’Aragó i les seves trifulgues de seus i menysteniments diversos. Una setmana completa que ens ha de refermar en una altra màxima cartesiana: “penso, doncs existeixo”. Material d’agost per pensar en la represa política de l’11 de setembre, això si no passa res de nou, perquè no hi ha res que “estigui enterament al nostre poder sinó els nostres pensaments.”