La dreta espanyola no s’ha atrevit mai a anunciar retallades de recursos als serveis bàsics com a bandera del seu programa. No anuncia aprimament dels serveis públics encara que quan governa els aplica. El que si proclama cada vegada que vol explicar-nos la seva ideologia és la limitació de la llibertat de les dones, especialment a l’hora d’interrompre l’embaràs, l’increment punitiu no relacionat amb un increment de la criminalitat i la seva proposta estrella, curar per metòdes expeditius la legítima aspiració d’ampliar horitzons nacionals a Catalunya.

Ho hem vist aquest cap de setmana en els discursos del nou president del PP, Pablo Casado; ho veurem en la competició i aliança amb Albert Rivera. Un còctel excel·lent per a impedir la sortida política a la greu situació de crisi institucional que viuen les institucions espanyoles des de fa anys. Aquesta actitud no és nova, ni tampoc la va inventar Jose M Aznar, en altres períodes polítics hem vist partits anomenats radicals, a de "derechas autonomas" que s’han comportat de manera similar. L’arbitrarietat dels instruments de l’estat, la trencadissa de tot rigor imparcial de les seves estructures i la nul·la predisposició a modernitzar el concepte d’administració descentralitzada és el que millor practiquen. 

Per això caldria pensar que haver allunyat del poder, ni que sigui temporalment, a aquesta dreta de cares joves i discursos vells hauria de ser una oportunitat per reconduir la política el que és de la política i caldria pensar que haver censurat el partit de la desfeta estatutària, de les tones de querelles, de la corrupció demostrada, hauria de ser ben rebut a Catalunya; però l’atzar ha volgut que en els mateixos dies que el PP feia una pas més cap al passat, a Catalunya era penalitzada la persona que va mantenir amb fermesa que el nacionalisme conservador havia de donar suport a la moció de censura a Mariano Rajoy.

Els congressos de partit tenen molta part visceral i d'afinitats o desaires personals; però són el moment més àlgid de missatge global de les solucions proposades a problemes complexes.

Fa molt pocs dies va ser ERC que va fer la seva Conferència Nacional i entremig, s’ha anunciat una plataforma anomenada Crida Nacional per la República que crida a la unitat però està creada per absorbir la diversitat del sobiranisme.

No cal que intentem buscar cap idea força de sosteniment de l’estat del benestar, de com capgirar una demografia de difícil gestió, de com protegir l’equilibri ecològic o quina aportació europea a la pau mundial i a la governança de la globalitat... no ho trobarem i potser hem d’acceptar que és difícil trobar-ho en les actuals circumstàncies. 

Tots sabem que els sentiments de dignitat nacional ferida segueixen impregnant-nos i que això condiciona la política cada dia, cada passa. Un discurs de Carles Puigdemont enarborant aquestes ferides intenta atreure votants d’ERC i de la CUP, intenta controlar fins i tot el carrer, les mobilitzacions i fins i tot intenta i pot controlar el calendari electoral perquè les campanyes coincideixin amb els processos judicials que encara hem de viure i que afegeixen complexitat a la situació.

Aquesta estratègia de captació de votants del mosaic esmicolat del sobiranisme català no es fa des de la base, s’està fent des del govern, des dels instruments que dóna la presència en les institucions, que fa temps que han oblidat que una característica del catalanisme polític ha estat sempre el de situar-nos en l’avantguarda del món pel que fa a polítiques culturals, educatives, sanitàries, arquitectòniques...

Repetidament s’agafa l’Scottisch National Party com a referència de models de plataforma exitosa, quan en realitat, segueix essent un partit, això si, un partit que ha sabut modernitzar-se en organitzacions de debat molt descentralitzades i aplicant polítiques socialdemòcrates que han facilitat la igualtat d’oportunitats, l’accés al transport públic la conciliació de la maternitat i la projecció professional. Les seves victòries electorals són el fruit d’un llarg camí cap a l’hegemonia política que fugia del tactisme per arrelar-se en la demostració de que la seva acció de govern inclosa la gestió del referèndum era una acció d’èxit, de prosperitat. 

La política d’aquest cap de setmana ha incorporat (com no podia ser d’altra manera) la defensa de la monarquia en les files del PP i la crida a la República com la solució de tot a Catalunya. Moments molt aplaudits en cadascun dels públics als quals anava dirigit. Fins i tot el primer en parlar de “República”, Plató, recomana als seus seguidors “mirar sempre fora de la cova”, mirar el que passa més enllà del que pensen i llegeixen el mateix que ells.

Sempre escric amb l’esperança que la pròxima setmana, l’acció de govern, els missatges de les institucions polítiques, fins i tot les resolucions judicials, es facin des d’una mirada elevada.