Ja fa temps que he dit i escrit que el president Mas ha plantat cara, amb dignitat i fermesa, a les envestides de la política espanyola i que ho ha fet, des d’un posicionament sincer i amb encert dialèctic, aguantant el tipus davant el linxament mediàtic i les pressions de tota mena. Tinc un enorme respecte institucional per ell i el Govern de Catalunya, pel Consell Assessor de la Transició Nacional, així com pel conjunt de forces polítiques que van acordar la pregunta del 9-N. Dit això, no puc deixar de manifestar-me absolutament sorprès pel desenllaç sobtat de tot plegat, absolutament desafortunat. Costa d’entendre que, sabent com tothom sabia i molts havien manifestat en públic, que la consulta no es faria en els termes plantejats el desembre de l’any passat, s’hagi arribat a la situació actual de la pitjor manera desitjable, havent anat cadascú a escampar la boira per un indret distint. És possible que ningú no hagués previst res, absolutament res, per a sortir de l’embolic amb una proposta mínimament airosa i no desconcertant, decebedora i desmobilitzadora? Em resisteixo a creure que, aviat fa un any, algú ens llancés a la piscina sense haver comprovat, prèviament, si hi havia aigua, és a dir, sense tenir a mà i de forma immediata, una sortida clara, digna i definitiva, que no ens deixés a la intempèrie jurídica on ara sembla que reconeixem que som.

Prou que sé que, trobar-se al davant del país, en aquests moments, és d’una responsabilitat enorme, però, justament per això, encara crida més l’atenció que no s’hagués previst res i que, fins al darrer moment, se’ns repetís a tort i a dret que el 9-N votaríem tal i com s’havia dit el darrer desembre. I, algun membre del Govern, ho ha fet amb tanta seguretat que fins i tot –hemeroteques parlen- va dir no fa gaire que, cas de no dur-se a terme la consulta en els termes previstos, dimitiria. En fi, no crec que sigui l’hora de plegar de res i sí, en canvi, d’assumir la responsabilitat que correspon a cadascú. I ara, en aquest moment, qui ha de dirigir el procés cap a la independència, si de debò és aquest l’objectiu, és el Govern amb el seu president al davant, amb la complicitat de les forces polítiques de la pregunta acordada. Però ara hi ha una situació de sentiments diversos: desconcert, incomprensió, malestar, decepció, fatiga, desencoratjament...

Ara toca fer política, de forma valenta i decidida, tant com intel·ligent i astuta, però ja n’hi ha prou de performances patriòtiques. Portem tres anys comprovant com tenim el millor poble, mobilitzat al carrer, cada cop que hi ha estat cridat i de la forma més imaginativa i creativa possible. És l’hora de comprovar que, en aquest moment, tenim també el millor Govern, el que correspon per encapçalar aquesta hora històrica. Un procés d’independència no s’improvisa i tots sabem que, en un moment concret, hi haurà una bifurcació de legalitats: l’espanyola per una banda, la catalana per l’altra. I això s’ha de preparar bé. És clar que, aquest moment clau, no serà pas el 9 de novembre, quan tindrà lloc no s’acaba de saber exactament què, sense junta electoral, ni cens i amb interventors voluntaris, un experiment de participació que no comptarà amb gaires complicitats internacionals. Un experiment que és difícil d’entendre en què consistirà, exactament, perquè encara sembla ser més difícil d’explicar. De fet, el que es demostrarà és que, ara mateix, el Govern no està en condicions de separar-se de la legalitat espanyola i atendre’s només a la pròpia. I és lògic. Això només ho pot fer un Govern amb una majoria estable al Parlament, forta, sòlida i compacta, circumstància que no es dóna ara, amb un Govern en minoria.

Cal deixar, doncs, de banda, invents, experiments i performances i anar per feina, a través de mecanismes amb totes les garanties democràtiques, que no puguin ser qüestionats en cap moment, i que siguin clarament comprensibles per la comunitat internacional, única forma d’esperar trobar-hi alguna complicitat. I de mecanismes d’aquests, només en tenim un: convocar eleccions al Parlament. Urnes democràtiques només poden ser substituïdes per urnes democràtiques i si ara no hi ha la consulta promesa fa un any, només hi pot haver eleccions, si volem que se’ns prengui seriosament.  Hauria estat una sortida comprensible per tothom que, davant l’obstrucció espanyola al dret de vot dels catalans, el món hagués vist com, des de Catalunya, sí que es garantia l’exercici democràtic de l’ús de les urnes, per a resoldre un problema polític, convocant l’únic que podem convocar: eleccions.

Per això és del tot urgent que no ens facin passar més amb passeres, que no perdem més temps i que s’anunciï d’una vegada la data electoral per a constituir un nou Parlament, del qual haurà de sortir-ne un govern amb majoria estable i inqüestionable per a, llavors sí, dur el procés fins al final i procedir al reconeixement i la pràctica de la pròpia legalitat com a única en el territori del Principat. Unes eleccions on les forces sobiranistes siguin majoria i on els resultats del partit que governa Espanya els situïn en cinquè o sisè lloc, no atorga cap legitimitat al PP per a qüestionar el camí que, lliurement, haurà emprès el poble de Catalunya. La correlació de forces sortint permetrà veure si és més adequat convocar llavors un referèndum d’autodeterminació  –no pas una consulta no vinculant o l’experiment del 9-N- o bé procedir a la declaració d’independència. Això si, mentrestant, s’ha avançat prou, molt més que ara, en àmbits com l’internacional, seguretat, energia, comunicació, etc. Al llarg de la història, Espanya no admet diàleg sinó victòries. Aconseguim, doncs, la victòria democràtica a les urnes, vàlida, legal i contrastable per tothom: la  que ja ens mereixem.