Una de les virtuts d'estar endormiscat una estona, és a dir, de fer una mitja becaina de curta durada, és que no acabes de perdre del tot el sentit de la realitat, però sí que perds gairebé totalment el sentit crític. Així, endormiscat, vaig sentir que el president en funcions de Castella-La Manxa, el baró socialista Emiiano Garcia-Page, havia dit que dins la llei es pot fer pactes amb tothom, inclosos els independentistes. Si hagués estat ben despert, hauria obert ben bé els ulls, perquè sempre havia tingut la idea que aquest baró socialista era un paladí dels cordons sanitaris contra els independentistes catalans.

Tanmateix, com que estava endormiscat no em vaig arribar a preguntar a qui estava obrint la porta Emiliano Garcia-Page: si l'obria a fer possible la investidura del president Pedro Sánchez amb l'abstenció d'alguns independentistes (a més a més dels vots del Podemos i PNV) o si l'estava obrint a l'elecció d'Ernest Maragall com alcalde de Barcelona. O, potser, totes dues portes alhora.

Més endavant en la mitja becaina, vaig sentir que el secretari general d'Universitats i Recerca de la Generalitat, Francesc Xavier Grau, deia que si s'aprovaven els pressupostos del govern català, pel 2019 hi hauria un augment d'uns 60 milions d'euros per a les universitats catalanes (que sobreviuen escanyades des del 2010). Jo creia que els pressupostos del 2019 ja es donaven per perduts; per això em devia sorprendre. Com que no s'ha de comptar amb el vot favorable de la CUP per a aquest tema dels diners, els diputats que donarien suport ara al govern català són 64. Per tant, per aprovar els pressupostos del 2019 els 8 diputats dels Comuns s'haurien d'abstenir. Si sumessin en canvi amb els partits del 155, el bloc arribaria aleshores als 65 diputats i tombaria els pressupostos.

Per aprovar-los, encara que sigui amb mig any de retard, cal doncs un cop de mà dels Comuns. Quan després de la becaina vaig recordar el que havia sentit, vaig pensar que o bé el responsable d'Universitats I Recerca feia volar coloms o bé creia que hi havia encara una escletxa després dels pactes municipals. Perquè el que tots sabem, endormiscats o no, és que en política tot acostuma a funcionar com vasos comunicants: pactes municipals, aprovació de pressupostos, pactes d'investidura.

Al final de la becaina em devia adormir del tot uns minuts, perquè em vaig despertar de sobte pensant que sonava el telèfon. Va ser un ensurt sense fonament, car no en sonava cap de telèfon. Segurament ho somiava. Darrerament vaig molt capficat amb la idea que entre la nit dels resultats electorals del 26M, en la qual a Barcelona tothom va donar per bona la victòria d'Ernest Maragall i l'endemà dilluns, hi va haver algunes trucades telefòniques importants.

Dilluns, els socialistes Iceta i Collboni van cavar una inesperada fossa sanitària al voltant "dels independentistes", es van convertir en líders catalans del 155 (una funció poc habitual) i van propiciar l'aterratge de Manuel Valls per arrossegar tots plegats a Ada Colau a la banda unionista de la fossa. Tot plegat, prou extraordinari per a no estar-hi capficat. I prou extraordinari, també, per somiar una mica amb els telèfons sonant.

Una primera aproximació davant de coses tan sorprenents podria ser que formen part de l'estira-i-arronsa d'una negociació complexa. Aquí s'hi hauria d'afegir, per acabar-ho d'adobar, el futur dels presos polítics i exiliats (condemnes, indults, inhabilitacions). Una complexitat tan colossal que potser desborda l'àmbit raonable d'una negociació.

Una altra aproximació la vaig tenir el darrer cap de setmana. Vaig llegir a les xarxes que el mateix Emiliano Garcia-Page deia en una entrevista a El Mundo que o bé "els independentistes es pleguen a Sánchez o el president serà més implacable amb ells". I Garcia-Page afegia que la legislatura espanyola que ara comença "ha de servir perquè els independentistes perdin l'esperança".

El president manxec en funcions, que era un crític de primera fila de Pedro Sánchez, ara ha canviat de bàndol dins del PSOE i l'omple d'elogis. Situat doncs en línia amb el cap del Govern central, Garcia-Page es projecta amb molta duresa cap als independentistes. Hom diria que es tracta d'una ofensiva final, en clara sintonia amb Iceta i Collboni. Dic "final" perquè he trobat que "Que pierdan toda esperanza" era ja el títol d'una editorial del 2013 de la ultradretana Libertad Digital.

Es tractaria d'escanyar l'independentisme quan creuen que aquest està més dèbil, amb els líders a l'exili o empresonats a l'espera de sentència, amb els seus principals partits enfrontats no tan sols electoralment, sinó també probablement al plenari de l'Ajuntament de Barcelona. Escanyar vol dir fer també piruetes repressores, més enllà del democràticament tolerable, contra el president Puigdemont a la porta de l'Eurocambra a Brussel·les.

Però vet aquí que Garcia-Page també assegura a la mateixa entrevista que vol que els espanyols "s'esforcin per reconciliar l'estat d'ànim amb la societat catalana". Què vol dir això? S'han de reconciliar amb uns vençuts que han perdut tota esperança o s'han de reconciliar amb la idea d'acceptar com a interlocutora "dentro de la ley" a la societat catalana? On som: a punt de perdre l'esperança o al bell mig d'una negociació?