Una de dues: o la proposta dels pressupostos que el Govern Sánchez vol aprovar al Congrés són un brindis al sol o l'executiu està disposat a jugar-se-la (políticament) per tirar-los endavant.

En tan sols una setmana, l'estratègia de PSOE i Podemos ha anat virant per temptejar el suport imprescindible dels partits independentistes per aprovar-los. Si inicialment els arguments (encara que falsos) se situaven en propostes polítiques al vell estil del peix al cove i la pàtina social com a esquer: un SMI de 900 euros, canvi de model sobre l'energia, la igualtat entre els permisos de paternitat i maternitat o la revaloració de les pensions d'acord amb l'IPC i d'un increment del 3% per les pensions mínimes, entre altres. Mesures que, d'altra banda, es poden aprovar per decret llei.

La resposta va ser clara i contundent: no. I va ser un no rotund tant des del PDCAT al Congrés i les seves dues veus autoritzades (Campuzano i Nogueras) com des d'ERC, amb la mateixa rotunditat (Tardà, Sabrià o Aragonés).

A finals de setmana, l'estratègia s'estrenyia en una pressió més concisa amb els advertiments de Miquel Iceta sobre els gestos dels partits independentistes i la conveniència d'un govern com el de Sánchez o la visita de Pablo Iglesias a la presó de Lledoners.

Un no, senzill i concís mentre a l'altra banda, a Espanya, no es mogui res en matèria de repressió i judicialització contra el procés. Davant aquesta demanda, les respostes s'encarcaren en la divisió de poders i la nul·la capacitat de moviments que, asseguren, poc fer l'executiu. Que la Fiscalia rebaixi les causes o l'advocat de l'Estat matisi les acusacions ara sembla del tot inflexible. Que si de cas, més endavant, ja parlaran d'indults.
Doncs ni indults ni pressupostos.

El govern Sánchez no pot tenir l'aprovació dels pressupostos sense gestos clars. I els gestos clars són un canvi d'estratègia clara i arriscada de la política per a Catalunya. Perquè, mentre això no passa, sembla que els pressupostos siguin més un globus sonda per justificar un avançament electoral i la coartada davant el front nacionalcatòlic PP-Ciudadanos-Vox que el PSOE no és deutor del suport dels independentistes. I, de passada, un programa socialment ambiciós en drets socials i posicionaments d'esquerra.

Que els pressupostos siguin només l'excusa també ho justifica la prepotència del ministre d'exteriors, Josep Borrell, caricaturitzat en la seva dèria de fer d'espanyol castís. Mentre declara la guerra diplomàtica a Flandes i Grècia, amb exigències al Parlament Flamenc i al seu president per les crítiques a la justícia espanyola, la repressió de l'1 d'octubre i la denúncia de l'empresonament de persones com Carme Forcadell, crida a consultes a l'ambaixador belga i al grec per forçar la dimissió del cònsol honorari de Barcelona, per participar en la Diada.

D'Aràbia Saudita i l'assassinat del periodista Jamal Khashoggi a Istambul, res; no sigui part de les clàusules del contracte milionari entre el règim dels Saüd i els borbons, que dóna feina a 6.000 persones a Navantia, a Cadis, on fabriquen les bombes de 'precisió làser' amb les quals es bombardeja diàriament el Iemen.

De política d'alta volada, poca. Però gallinejar a la Comissió Mixta Congrés-Senat per a la UE burlant-se de les negatives d'ERC i PdCAT amb un "Molta bravata, però que se juegan a que, a la hora de la verdad, lo votan?", sí que n'és capaç.

No sé si aquests són la mena de gestos que reclama Iceta, però què s'hi juguen que molta bravata, molta bravata, però a l'hora de la veritat Borrell s'haurà d'empassar la seva arrogància.

Clar que ho pot fer tan airós com s'ha ventilat la multa de la Comissió Nacional del Mercat de Valors per la seva venda improcedent de les accions d'Abengoa o amb el mateix menyspreu amb què va pronunciar aquelles paraules en la campanya del 21D: "abans de cosir les ferides s'han de desinfectar".

Realment, el PSOE té molta feina amb els gestos.