El primer tram de la presidència de Joaquim Torra va estar marcat per un relat sustentat en dos conceptes complementaris: president vicari i momentum. El primer concepte té ressonàncies eclesiàstiques. La primera accepció que recull el DIEC és "persona que assisteix un superior en les seves funcions, que el substitueix en cas d'absència, de falta, d'indisposició, etc." Torra es definia com assistent o substitut del president real, el president legítim.

Aquesta concepció topava amb una evidència: ell havia estat escollit president per un Parlament legítimament constituït després d'un procés electoral. És a dir, una cosa és dir que el president Puigdemont va ser destituït del seu càrrec de forma il·legítima, i altra de ben diferent que el seu nomenament no estigués avalat per la legitimitat derivada de les eleccions de desembre del 2017.

El segon concepte encara era més inusitat: Momentum. Un concepte no recollit al DIEC, però que trobem al diccionari Oxford:

"1. The quantity of motion of a moving body, measured as a product of its mass and velocity.
2. The impetus gained by a moving object. 2.1 The impetus and driving force gained by the development of a process or course of events".

Aquí passem dels referents eclesiàstics a la física. Vistes les diferents accepcions, sembla evident que Torra es referia a la darrera, la 2.1: "l'impuls i la força motriu guanyats pel desenvolupament d'un procés o un curs d'esdeveniments".

A quin impuls i quina força es referia el president Torra en aquells mesos? En una entrevista concedida a l'ACN a començaments d'agost del 2018 va fer una crida a organitzar-se per arribar a un nou momentum per proclamar la república. Es va interpretar d'acord amb l'anglicisme "finestra d'oportunitat", que es refereix a un parèntesi temporal durant el qual es poden emprendre accions per tal d'obtenir un resultat desitjat.

L'accepció genuïna de momentum, la del diccionari, demanava explicar com obtenir l'impuls necessari. La segona, la que tothom va sobreentendre, donava per fet que l'impuls ja existia, i que només es tractava d'esperar l'oportunitat per a fer-ho valdre. De manera que Torra era un president assistent o substitut del president legítim que tenia com a missió aprofitar una oportunitat o escletxa temporal per tal de fer efectiva la República... Encara no han passat dos anys, però semblen una eternitat en termes de temps polític.

Mentre tant s'han publicat un munt de llibres per explicar, analitzar i entendre el procés sobiranista, i els escenaris oberts després dels fets d'Octubre del 2017. En destaco quatre, entre els més recents: la magnífica investigació periodística coral "Tota la veritat"; "El referèndum inevitable", de Carles Mundó; "Assaig general d'una revolta" de Francesc Marc Álvaro i "Principi de realitat", de Jordi Muñoz. A mesura que ha anat passant el temps, la crònica documentada i l'anàlisi crítica han adquirit consistència. Crònica i anàlisi han desplaçat la propaganda i les interpretacions purament emocionals.

I quina és la conclusió general que guanya terreny amb el decantament valoratiu que permet la perspectiva temporal? Bàsicament, que l'independentisme mai havia sumat tantes adhesions, ni arribat tant lluny..., però que encara no té la força suficient per culminar els seus objectius. Que no hi ha dreceres que no passin per demostrar de forma sostinguda i inequívoca que el projecte independentista supera nítidament el 50% de suport electoral. I, també, que cal consolidar i reforçar el 70% de suport decidit al referèndum d'autodeterminació. Que cal fer inevitable el referèndum.

En una escena de la pel·lícula d'Ingmar Bergman "El setè segell", un dels personatges centrals fa la següent afirmació: "per mes vegades que giris sobre tu mateix, al final el cul sempre el tens al darrera". Principi de realitat. Si agafem com a referencia la definició del diccionari d'Oxford, el momentum només es pot interpretar com la necessitat de falcar i reforçar l'impuls i la força motriu guanyats pel desenvolupament del procés que es va produir entre el 2012 i el 2017. Entenent que, en aquesta nova fase, cal evitar els errors d'apreciació que van condicionar l'acció política de l'independentisme entre el 2012 i el 2017.

Fer veure que ja s'ha guanyat la batalla i que només cal trobar una "finestra d'oportunitat" per fer una "jugada mestra" i poder fer efectiva la República potser pot tenir algun rendiment tàctic en termes electorals. Ho dubto. El segur, però, és que en la vida i en la política hi ha poques coses tan estúpides com fer-se trampes al solitari. Encara més quan estem afectats per una pandèmia global i sabem que caldrà afrontar una severa emergència social amb unes eines i uns recursos manifestament insuficients. Vet aquí el momentum.