Amb la seva peripècia, Moncho, que ens ha deixat aquest divendres als 78 anys, ens ha vingut a dir que a la vida cadascú pot ser el que li vingui de gust sense sentir-se condemnat ni pel lloc ni pel moment en què ha nascut. Gitano de Gràcia, li pertocava dedicar-se a la rumba, tot seguint les petjades de Peret o del seu mateix cosí, El Pescadilla, però en canvi es va sentir cridat a cantar el bolero. I crescut en uns anys de glòria i expansió del pop, va preferir triar una música que estava rematadament passada de moda.

I la quadratura del cercle: als anys setanta, Moncho es va plantar davant del públic cubà i se’l va emportar per davant tot cantant temes de compatriotes seus com ara Benny Moré. Això és com ara vendre tangos als argentins, o gaites als irlandesos. Moncho va triomfar a un país del qual difícilment pots treure grans rèdits econòmics, però podem imaginar la seva satisfacció íntima en constatar no ja l’aprovació sinó l’èxtasi col·lectiu que causaven les seves interpretacions. Encara el 2006, no fa pas tant, per Cuba s’hi havia de moure amb guardaespatlles i el seu mànager, Yanni Munujos, se les enginyava per anar-lo canviant d’hotel i esquivar les fans.

Moncho va vendre milers d’exemplars de Llévatela, el bolero d’Armando Manzanero, en una època, l’any 1969, en què el jovent estava més atent a l’’Abbey Road’, dels Beatles, o al Led Zeppelin II. Hi va haver espai i sensibilitat per entendre’l com a esteta del cant en la música popular: contingut, amb domini del tempo, avançant i endarrerint els accents dramàtics, apassionant-se quan calia però sense hipèrboles ni caricatures. Això seu era "dir" el bolero, més que cantar-lo. Com una poesia, o com el suau fraseig col·loquial, banyat en swing, de Frank Sinatra.

En els ambients musicals a Catalunya, hi ha des de fa temps la sensació que Moncho no ha estat tan reconegut com mereixia. Però, encara que ell mateix semblava assumir-ho quan, amb un aire una mica fatalista però sense fer-ne sang, deia sentir-se valorat, essencialment, per la comunitat artística, no podem fer d’ell un altre símbol dels talents desatesos pel país, un altre boc expiatori de les nostres culpes.

No hem de recordar pas Moncho com una enèssima baula de la trista lligueta dels guanyadors morals. Ell va consumar els seus somnis: portar el seu cant allà on més compromès era exposar-lo, ser reconegut com el "cantant de cantants" i, particularment a la maduresa, rebre una acollida notablement càlida al seu país, en concerts sonats com els que va oferir al Palau, a l’Auditori o al Liceu.

I a mesura que, al llarg dels anys, el fet de cantar, en la música pop i lleugera, ha anat esdevenint un espectacle acrobàtic que s’inspira més en la paròdia de l’emoció que una altra cosa, l’art vocal d’algú com Moncho hi destaca més i més. Recordem-nos-en quan ens plantifiquin el pròxim crack de veu vertiginosa en el talent show de la temporada.