La transposició de la Directiva 2000/35 / CE del Parlament Europeu i del Consell buscava primer, harmonitzar de forma indirecta les pràctiques de pagament dels Estats de la UE, marcant un termini de pagament de referència de trenta dies; segon, impulsar les empreses privades i les administracions públiques a respectar els terminis de pagament; i tercer evitar que les grans empreses imposessin terminis excessivament llargs de pagament als seus proveïdors.

Aquesta directiva va obligar l'Estat a moure's. I ho ha fet tard, lentament i malament. Des de la promulgació de la "Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s'estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials" hi ha normes legals que regulen els terminis de pagament a Espanya. Segons aquella llei tot retard en el termini donarà dret als creditors a percebre interessos de demora i en cas que els deutors es retardin en pagar la factura un cop vençut el termini contractual.

La Llei 15/2010, de modificació de l'anterior era una reforma que pretenia limitar els terminis de pagament i combatre els abusos contractuals. La Llei 11/2013, era de mesures de suport a l'emprenedor i d'estímul del creixement i de la creació d'ocupació.

Els darrers canvis feien que el termini de pagament fos de trenta dies naturals després de la data en què té lloc l'acceptació o verificació dels béns o serveis, fins i tot encara la factura o sol·licitud de pagament s'hagués rebut amb anterioritat a l'acceptació o verificació. També que els terminis de pagament no puguin ser ampliats mitjançant pacte de les parts per sobre dels seixanta dies naturals. Es prohibeix la possibilitat d'allargar els períodes de cobrament més de seixanta dies des del lliurament dels béns pel principi de llibertat contractual.

Malgrat tanta moguda legal a pessics, Espanya continua patint un problema crònic de falta de respecte als terminis màxims de pagament en les operacions comercials. Un estudi diu que el període mitjà de pagament dels crèdits comercials a Espanya s'ha incrementat fins a 87 dies en el tercer trimestre del 2018. Tres dies més respecte a l'any anterior. I molt per sobre dels seixanta dies que permet la llei. Per tant les pimes continuen perjudicades perquè manca un règim d'infraccions i de sancions, a causa de la inexistència d'interès polític dels grans partits.

Les organitzacions patronals com Pimec, que representen a les petites i mitjanes empreses han reclamat que es promulguin mesures coercitives perquè la llei es compleixi. Fa uns mesos s'inicia un procediment per a aprovar una nova llei que delimita més bé les responsabilitats i preveu l'establiment d'un Sistema Arbitral de Morositat, al qual totes les empreses que s'hagin adherit voluntàriament al mateix, podran sotmetre de manera fàcil i gratuïta els conflictes que sorgeixin entre elles per l'incompliment de les obligacions previstes en la Llei d'antimorositat.

En la nova llei s'incorporen disposicions anteriors per les quals s'establia l'obligació d'empreses i administracions de fer públics els terminis mitjans de pagament amb els seus proveïdors, per tal de promoure la transparència i reforçar el compliment dels terminis legals de pagament a proveïdors. Així mateix, es preveu la creació d'un Observatori Estatal de la Morositat en operacions comercials, destinat a l'assessorament, avaluació, col·laboració institucional, elaboració d'informes i propostes d'actuació en matèria de lluita contra la morositat. I s'estableix un règim d'infraccions i sancions

Però arribada la tramitació a la recta final es repeteix la maniobra d'altre reformes, alguna pactada ja en l'època de Puigcercós i ERC, donant suport al PSOE. A la Comissió d'Economia, el PSOE -influït pels lobbies habituals de la gran distribució que han aparegut en diversos casos de presumpte finançament irregular- ha presentat una esmena al projecte de llei de reforç de la lluita contra la morositat i d'ordenació del comerç minorista, que resulta una agressió intolerable a la pime, ja que manté la possibilitat que la gran distribució minorista segueixi pagant quan vulgui, ja que el precepte legal preveu que la seva puguin pactar ajornaments de pagament superiors a cent vint dies, sense fixar cap sostre.