L'epicentre de la política catalana ha tornat a Madrid. Així es va poder constatar en els grans debats de les eleccions espanyoles, i així serà en la nova legislatura a Madrid. També hi contribueix el fet que nou dirigents independentistes estiguin sent jutjats al Tribunal Suprem, una institució -senyal d'anomalia democràtica galopant- que té a les seves mans el futur polític no només de l'independentisme, sinó també de l'Estat. El senyal definitiu que les principals qüestions tornin a gravitar a l'entorn de la capital espanyola és la desbandada al Parlament: hi ha nou diputats que posen rumb a Madrid coincidint amb la nova etapa sorgida del 28-A. Una mudança múltiple i significativa que retorna al Congrés -i al Senat- el protagonisme perdut en l'anterior legislatura catalana, amb el referèndum i el Parlament com a engranatges principals. Amb un Govern en minoria i diputats suspesos, la legislatura catalana té un futur incert.

La cambra catalana pot perdre fins a quatre responsables de grups parlamentaris. Jordi Sànchez, cap de files de Junts per Catalunya (JxCat), posa rumb al Congrés amb voluntat de condicionar el govern del PSOE i portar-hi la demanda d'una solució política que no més pot passar per una consulta pactada. L'acompanyen Josep Rull i Jordi Turull, empresonats com ell a Soto del Real, i també Laura Borràs, fins fa poc súperconsellera de Cultura i un dels principals suports -personals i polítics- del president Quim Torra. Volen evidenciar la repressió i mirar als ulls tots aquells dirigents -Pablo Casado, Albert Rivera, Santiago Abascal- que els voldrien muts i tancats, però també fer notar a Pedro Sánchez que l'excepcionalitat del moment no despareixerà amb gestos.

Gestos com el de situar Miquel Iceta al Senat, per exemple. Sánchez no és Mariano Rajoy, i per descomptat tampoc és Casado, Rivera o Abascal, però no ha passat de les bones paraules en una reedició del tarannà de José Luis Rodríguez Zapatero. Iceta és un home pont, un professional de la política -en el millor dels sentits, just ara que es porten més els independents per, presumptament, renovar els partits- que pot aportar solucions sempre i quan assumeixi que la resolució del procés requereix valentia al marge de la Constitució. Sánchez no pot aspirar, després d'haver fet costat al 155, de no haver acceptat un relator per negociar amb Torra i de no haver aconseguit influir en la Fiscalia del Suprem, a que l'independentisme situï Iceta al Senat gratuïtament.

És curiós com a JxCat i a ERC se'ls atribueix ser inflexibles quan, d'entrada, són qui més renúncies -a la independència unilateral, a la investidura de Puigdemont, a situar dirigents encausats al Govern- han assumit durant l'últim any i mig. Els discursos altisonants d'Inés Arrimadas, una altra dirigent que fa el pas a Madrid, segons els quals hi ha en marxa el "cop d'estat" a Catalunya no s'aguanten per enlloc: a Torra, per exemple, no se l'investiga per cap rebel·lió, sinó per una qüestió tan absurda com el manteniment d'una pancarta i un llaç groc en record als presos i exiliats penjat a la façana de Palau. Una qüestió elevada a pràcticament un aixecament armat per a Ciutadans -que també perd el vicepresident segon de la mesa, José María Espejo-Saavedra, rottweiler d'Arrimadas a la mesa-, sinó també per al PP. Un partit en descomposició a Catalunya que observa com Andrea Levy, intranscendent com a diputada, fa les maletes en direcció a l'Ajuntament de Madrid.

La capital de l'Estat, doncs, és ara l'epicentre del procés. També perquè Oriol Junqueras té decidit agafar l'acta a l'espera de què passi a les eleccions europees del 26-M, la campanya de les quals arrenca aquesta mitjanit i brindarà un nou enfrontament amb Carles Puigdemont. Junqueras, des de Soto del Real, ha traçat una estratègia possibilista que, de moment, li dona rèdits: ha obtingut 15 escons a Madrid, el doble que JxCat, i de moment manté el veto a Iceta com a senador. El suplicatori que s'haurà de votar a les cambres legislatives per permetre -o no- que es mantingui el judici al Tribunal Suprem és damunt la taula, i l'independentisme necessita fets -i no gestos- per mantenir l'aposta pel "diàleg sense condicions" amb Sánchez.  

En tot cas, però, els partits partidaris de la República catalana amb representació a Madrid són més a prop de reeditar la petició de referèndum pactat del 2014 que de la declaració d'independència del 27-O. La mudança no només és física, sinó també conceptual: l'independentisme ha decidit -ho demostren més els fets que les declaracions- que tot torna a passar pel Congrés, i que als presos i exiliats els pot anar millor amb Sánchez a la Moncloa que no pas amb un altre inquilí. Ara només falta, però, que el líder del PSOE abandoni el màrqueting, els gestos al Senat i les paraules buides per provar un acostament sincer. Comportaria la revifada dels enemics interns, sí, però també la possibilitat d'una solució acordada per a les properes dècades.