Ara que encetem els anys 20, recordo les converses de fa dues dècades amb els col·legues del gremi més atents a l'evolució de la música en català. En el tombant de segle corria la sensació que tot plegat anava cap avall, amb el rock dels noranta ja vist per a sentència, un so Barcelona mestís que barrejava tota quanta llengua del planeta tret de la catalana i un pop indie amb preferència per l'anglès. Així eren les coses. Buscàvem rovellons, delitosos d'albirar la pròxima sensació: serà Abús? No 'Nem Bé? Potser Glissando?

I la next big thing va acabar arribant des de Mallorca amb Antònia Font, el grup que va sacsejar consciències i hàbits de consum quan tot semblava perdut. La recepta, cançons extraordinàries, fetes des d'un punt de vista inèdit, galàctiques sense saber-ho, populars i cultes, per ballar, per fer quilòmetres mentals i per enyorar. Cançons que es van anar propagant, fins i tot entre oïdes no gaire avesades a la música en català, perquè, a partir d'un moment, si no les coneixies, tenies la sensació que t'estaves perdent alguna cosa que valia la pena. Aquí rau el seu èxit: es van fer, potser no imprescindibles, però sí llamineres, i a ningú amb dos dits de front no li agradarà mai perdre's res una meravella que és en boca de tothom i que es fa al costat de casa.

Han passat vint anys d'aquells moments de cert desànim, en què la modernitat i el català no s'acabaven de trobar, i des de la perspectiva actual pot sorprendre aquell estat de les coses. S'han trencat barreres mentals, s'han ampliat públics més enllà de l'origen lingüístic, i ara hi ha una oferta musical en català aclaparadora que cobreix tots els registres estilístics, des del metal extrem fins al trap. La frase "tota la música en català em sona igual" és, més que mai, delatora d'ignorància o de ganduleria. Esclar que ni ha tendències dominants, però també hi són en les músiques fetes en altres llengües.

Però tot i que s'ha avançat en la incorporació de la música en català en el consum cultural, no n'hi ha prou. Sempre queda una part de la ciutadania que no s'hi sent interpel·lada, que viu a una realitat paral·lela i que no té aquella sensació interessant que s'està perdent alguna cosa que val la pena. Potser perquè d'Antònia Font en surt un entre mil i perquè la indústria musical en català no disposa d'altaveus determinats a propagar cançons de gran abast popular, que portin el boca-orella més enllà dels seus confins naturals.

Continuem patint aquell problema d'elitisme del qual l'enyorada Patrícia Gabancho parlava fa anys, agreujat per l'efecte de xarxes i aplicacions on la llengua és poc present. Fins i tot TV3 és cada dia una mica menys important, sobretot si parlem d'audiències juvenils. I no ens deslliguem d'un concepte que fa molts anys, fent-nos els moderns, volíem donar per superat, la militància, la resistència conscient a sucumbir davant d'allò que hi ha a l'ambient, del biaix del flux cultural banal. Un impuls que, agradi o no, continua sent convenient.