L’obsessió per negar a Quim Torra la condició de 131è, que és la nova moda de l’espanyolisme tuitaire disfressat de gran tesi historiogràfica, només persegueix esborrar les constants històriques que ens han dut fins aquí: és a dir, el 1714 i el 1939, que són exactament el mateix. Aquestes dues dates tan separades en el temps tenen la negra coincidència d’haver quedat gravades en qualsevol manual d’història com les dates en què es van abolir les institucions catalanes i entre elles, de forma molt particular, la Generalitat.

És a dir, tècnicament, la delegació dels tres braços de les Corts Catalanes (representants de la sobirania) que a poc a poc, de recaptar impostos sense intervenció del rei, va esdevenir òrgan legislador, executiu, militar, judicial i polític. La institució que, per dir-ho clarament, va promoure l’aixecament del 1640 i la proclamació de la república. Normal que la vulguin menystenir, oblidar o limitar a èpoques més recents.

Negar la condició de 131è és el negacionisme del 1714 i de Franco. No existeix, no va succeir, no us en recordeu, no ho commemoreu. Però és que no es tracta de recordar, no és només que tinguem la festa nacional l’11 de setembre i el trauma en el 1939 (i l’himne al 1640, compte), sinó que es tracta de veure la connexió constant que hi ha entre una cos ai l’altra i l’altra. Dit d’una altra manera: des de fa com a mínim quatre segles la història d’Espanya ha estat una història d’intent de genocidi cultural, assimilacionisme, prohibició i derogació de les institucions catalans començant molt principalment per la Generalitat. I la nostra història ha estat la ser sempre conscients del fil, o la corda gruixuda, que ens uneix a aquestes institucions i a aquesta cultura al llarg dels segles.

D’això es tracta quan volen negar el 131è: fer-nos creure que abans de Macià no hi va haver Generalitat, ni conflicte, ni independència administrativa total de la Corona d’Aragó. Volen que oblidem el que Pau Claris va proclamar el 1641, que és directament la independència perduda arran de la unió dinàstica pactada a Casp. I l’única manera de fer-ho era en forma de república, i fer-ho des de la Generalitat. Caram, no són tantes les diferències amb avui oi? Bé, doncs parlem d’avui.

El litigi d’avui el volen limitar a un conflicte intern espanyol, i aquí és on s’equivoquen: ni el 1714 ni el 1939, on es van abolir les institucions, no van ser litigis o conflictes espanyols sinó que tenien una dinàmica de blocs europeus. Igual que ara. Ara el que veiem és que, a diferència dels anys 30, els catalans no tenim aliats a Espanya: en aquella època el republicanisme espanyol ajudava a Macià a bastir, si no una república catalana, sí una autonomia amb nom de Generalitat (ideada la seva recuperació per Nicolau d’Olwer). Hi havia algú a l’altra banda, i algú amb poder: ara en canvi, a Espanya només hi ha competició per a veure qui és més fatxa i incloent-hi el PSOE. Vol dir això, però, que no hi ha res a fer? No: el 1714 tampoc hi havia gaire austriacistes castellans, però sí que n’hi havia (evidentment) arreu d’Europa. El 1939 vam perdre la guerra, però Europa estava evidentment curulla d’estats antifeixistes.

El que està succeint avui, doncs, és més una nova partida de blocs internacionals (especialment europeus) que un conflicte a resoldre només entre catalans i espanyols. L’estratègia d’internacionalització del conflicte exercida per Puigdemont no és només encertada: és el que ha succeït sempre. No es pot negar que la posició de Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia o Suïssa obeeix a una tradició europea molt diferent a la francesa, la italiana o l’espanyola. I Alemanya al mig, provant de fer d’àrbitre involuntari, amb una resolució ineludible que vindrà aviat de Berlín. No és que ens hagin de treure les castanyes del foc, però quan ens preguntem “hi ha algú?” és il·lús creure que el món acaba en el PSOE o en Podemos.

Sí, Europa ens mira i ens mirava. I ja ha hagut de moure les seves fitxes en aquest tauler que es repeteix des dels absolutismes del 1714 als feixismes del 1939 fins ara. Són les mateixes plaques tectòniques, les mateixes pulsions, que de vegades guanyen o avancen i de vegades perden o reculen. Per això és tan evident que Quim Torra és el 131è president de la Generalitat, i per això no caldrà canviar el nom de la institució quan siguem un estat: de fet, la idea d’Olwer va ser genial. Va recuperar el nom de la institució que precisament simbolitzava la nostra independència. No, senyors: no ho oblidarem.