Negociar a l'estadi
«Els partits tenen dret a jugar les seves cartes; no hi ha dilemes ètics: és només política, diguin el que diguin els cridaners de l'estadi»
Ara a portada
06 de juny de 2019
Hi ha gent que va a l'estadi a transformar-se, a cridar, a escridassar. Gent respectable en la seva vida quotidiana que, d'alguna manera, reclama el seu dret al Mister Hyde ocasional. Conec un exalcalde d'una ciutat important que no vol anar a la llotja i prefereix el seu seient de soci, perquè allà es pot esplaiar millor.
Amb Twitter passa el mateix. Persones amables i equilibrades en el tracte de tu a tu esdevenen hooligans quan es planten davant la pantalla amb l'ocellet blau en una cantonada. Gent que respecto moltíssim em plantegen tants dubtes quan els llegeixo a Twitter que a vegades penso si no hi haurà algú piratejant-los el compte. En fi, visca la llibertat d'expressió, no negaré a ningú el dret a esdevenir un energumen a hores convingudes i marcades pels algoritmes corresponents.
El que seria greu de debò és que aquest dret al hooliganisme verbal condicionés els jugadors del partit de torn. El futbol és un espectacle i els futbolistes entenen que han de jugar rodejats de gent que crida, i han d'aprendre a aïllar-se. Ara ens trobem que són els polítics els que es veuen obligats a negociar en un estadi, i han de començar a pensar que per més gent que els escridassi, sempre n'hi haurà més fora de l'estadi, no tothom està en les mateixes condicions de fer sentir la seva veu en aquesta àgora desmesurada.
Perquè, de la mateixa manera que tothom pot dir el que li passi pel cap –encara que a vegades només hi passi un poll o un bri de caspa-, els polítics tenen també dret a les seves preferències i a les seves estratègies. Posem per cas l'estira-i-arronsa actual per l'Ajuntament de Barcelona. Esquerra té tot el dret a voler fer valdre els seus quasi 5000 vots de més que la fan guanyadora, tot el dret a tenir com a prioritat plantar l'estelada a l'Ajuntament, i a pensar que el seu soci principal en això hauria de ser Junts per Catalunya, és a dir, una aliança teòrica de social-demòcrates i liberal-conservadors. Té dret a rebutjar un acord amb un PSC que, en matèria social, probablement seria el seu soci natural, més encara que Barcelona en Comú (un govern ERC-PSC hauria posat en marxa una elèctrica pública, o un dentista públic en un primer mandat?).
Igualment, Barcelona en Comú té dret a pensar que, amb els resultats a la mà, hi ha opcions de mantenir l'alcaldia i continuar el programa que ha arrencat i té a mitges. Té dret a la desconfiança cap a ERC en vista de la política dels quatre anys anteriors, quan els republicans han votat pràcticament sempre contra Ada Colau, fins i tot ajuntant-se a vegades amb Cs i PP, o en vista de la decisió de col·locar Elisenda Alamany, dissident dels comuns, de número dos de la llista.
I la resta de partits també tenen dret a jugar les seves cartes; no hi ha dilemes ètics, ni corrupcions ni delictes a dirimir: és només política, diguin el que diguin els cridaners de l'estadi, els del "no oblidarem mai. Mai" (sempre s'ha de posar dos cops la paraula). Si volem que ens respectin els nostres drets, respectem també els dels altres.
Amb Twitter passa el mateix. Persones amables i equilibrades en el tracte de tu a tu esdevenen hooligans quan es planten davant la pantalla amb l'ocellet blau en una cantonada. Gent que respecto moltíssim em plantegen tants dubtes quan els llegeixo a Twitter que a vegades penso si no hi haurà algú piratejant-los el compte. En fi, visca la llibertat d'expressió, no negaré a ningú el dret a esdevenir un energumen a hores convingudes i marcades pels algoritmes corresponents.
El que seria greu de debò és que aquest dret al hooliganisme verbal condicionés els jugadors del partit de torn. El futbol és un espectacle i els futbolistes entenen que han de jugar rodejats de gent que crida, i han d'aprendre a aïllar-se. Ara ens trobem que són els polítics els que es veuen obligats a negociar en un estadi, i han de començar a pensar que per més gent que els escridassi, sempre n'hi haurà més fora de l'estadi, no tothom està en les mateixes condicions de fer sentir la seva veu en aquesta àgora desmesurada.
Perquè, de la mateixa manera que tothom pot dir el que li passi pel cap –encara que a vegades només hi passi un poll o un bri de caspa-, els polítics tenen també dret a les seves preferències i a les seves estratègies. Posem per cas l'estira-i-arronsa actual per l'Ajuntament de Barcelona. Esquerra té tot el dret a voler fer valdre els seus quasi 5000 vots de més que la fan guanyadora, tot el dret a tenir com a prioritat plantar l'estelada a l'Ajuntament, i a pensar que el seu soci principal en això hauria de ser Junts per Catalunya, és a dir, una aliança teòrica de social-demòcrates i liberal-conservadors. Té dret a rebutjar un acord amb un PSC que, en matèria social, probablement seria el seu soci natural, més encara que Barcelona en Comú (un govern ERC-PSC hauria posat en marxa una elèctrica pública, o un dentista públic en un primer mandat?).
Igualment, Barcelona en Comú té dret a pensar que, amb els resultats a la mà, hi ha opcions de mantenir l'alcaldia i continuar el programa que ha arrencat i té a mitges. Té dret a la desconfiança cap a ERC en vista de la política dels quatre anys anteriors, quan els republicans han votat pràcticament sempre contra Ada Colau, fins i tot ajuntant-se a vegades amb Cs i PP, o en vista de la decisió de col·locar Elisenda Alamany, dissident dels comuns, de número dos de la llista.
I la resta de partits també tenen dret a jugar les seves cartes; no hi ha dilemes ètics, ni corrupcions ni delictes a dirimir: és només política, diguin el que diguin els cridaners de l'estadi, els del "no oblidarem mai. Mai" (sempre s'ha de posar dos cops la paraula). Si volem que ens respectin els nostres drets, respectem també els dels altres.