És perfectament lògic que l’atenció del debat polític estigui centrada en l’amnistia, la sequera o el Barça. La nostra és una societat de gustos massa determinats per algoritmes i quasi sempre recosida per missatges excessivament sintètics que sovint deixen de banda aspectes menys obvis però essencials. Permetin-me, per tant, fer notar que més enllà de com acabi la qüestió de l’amnistia i la legislatura, hi ha una cara de la nostra realitat política més opaca i menys debatuda. Em refereixo a la profunda distorsió a què està sotmesa la reputació política i social de Catalunya i les conseqüències corrosives que se’n estan derivant sobre conceptes com la catalanitat, el catalanisme o el mateix independentisme, claus en la cohesió i la identitat històrica dels catalans.
No cal dir que desitjo de tot cor que l’amnistia arribi a bon port com més aviat millor. Comprenc perfectament els que la volen però també entenc els que desconfien de les trampes judicials. En tot cas gruo perquè els dirigents catalans sàpiguen controlar la tendència a la ingenuïtat política i a la divisió. I en tots ca espero que l’enuig amb la dreta espanyola no ens faci caure en la misericòrdia exagerada amb els dirigents del PSOE. Atenció: quan s’acabi la necessitat, Pedro Sánchez i el PSOE canviaran. Alerta: més enllà dels desacords, el PSOE i el PP coincideixen en assenyalar que els desitjos democràtics dels catalans (clau de volta de tot) no tenen cabuda en l’estat espanyol i continuen expressant que la catalanitat és una nosa que els cal combatre. Uns la combaten «a lo bèstia», com fa el PP amb el català; el PSOE ho fa amb més suavitat, tot aguantant (conllevando) de mala gana el que consideren de segona.
Ara com ara, ambdós partits comparteixen una idea molt similar d’Espanya i de l’estat. Cap dels dos accepta rectificar les polítiques que els darrers quaranta anys han focalitzat la riquesa a Madrid fins a límits grotescos, que ha extret de Catalunya una fiscalitat d’una dimensió brutal i que han fet polítiques d’assimilació cultural inadmissibles. Cap dels dos ha manifestat cap intenció de rectificar. Continuen negant el dret democràtic a resoldre via referèndum el plet polític.
No cal dir que es preferible l’actitud del PSOE, però cal reconèixer que almenys fins ara no ha fet res per reparar les conseqüències que les seves polítiques han tingut i tenen en la societat catalana. Encara més, en la pròpia idea de catalanitat. No sé si d’alguna manera sabrem mesurar la quantitat d’energia social que els catalans hem hagut de destinar a la recerca d’un estat que funcioni, que faci bé la seva feina, que doni sortida als nostres anhels i no es dediqui a reprimir-los. En aquest sentit, m’ha semblat particularment revelador el cas del diputat Rubèn Wagensberg. Posa en relleu la quantitat de corrosió que l’espanyolisme ha introduït en la vida d’un nombre indesxifrable de catalans. Tinc al cap un text de Richard Sennett: La corrosió del caràcter, les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme. Suggereixo que algú s’animi a escriure un text o una sèrie titulat La corrosió de la vida, les conseqüències personals en la política catalana de l’acció de l’estat espanyol del segle XXI. Sigui com sigui, espero que almenys els sociòlegs s’animin a identificar el que ha suposat pels catalans i la catalanitat la pugna permanent contra l’estat espanyol.
També des d’aquesta òptica cal observar l’aplicació del 155. Més enllà dels aspectes evidents com la repressió i la regressió autonòmica, em sembla obvi que ha suposat, i continua suposant, una notable ofensiva, a més de política, ideològica que està desfigurant els valors i les idees que han regit la nostra vida col·lectiva. Entenc la catalanitat com el pòsit de valors, anhels i ideals que ha nodrit històricament la dinàmica social, política i cultural catalana. El ciment que ha relligat els nostres anhels i sentiments polítics, la nostra voluntat de construir un país democràtic, lliure i millor, la nostra estima de la tradició, la nostra configuració com a societat oberta i plural, la nostra voluntat d’enlairar institucions públiques de qualitat. En definitiva la catalanitat ha formalitzat el nostre dret a viure d’una determinada manera i amb sintonia amb els nostres conveïns propers o llunyans.
Tot això, la catalanitat, el catalanisme, el mateix independentisme estan sent atacats i distorsionats cada dia. I malauradament tinc la convicció que la societat catalana s’està conformant. No tinc dubte que els efectes estan resultant tremendament corrosius i se’n està ressentint el nostre capital de conviccions, il·lusions i esperances, tant polítiques, com culturals i econòmiques.
Catalanitat i catalanisme, també independentisme, són sinònims de democràcia, de referèndum. Espanyolisme ha estat equivalent a autoritarisme i a negació de drets. Catalanisme ha expressat un ideal de país i una exigència de bon d’estat. Vol dir societat civil forta i pluralitat ideològica. Reconeix una idea d’identitat plural, forjada en la cultura i no en cap ètnia. Defensa la llengua nacional, però és respectuós amb les altres llengües que les migracions han dut al país. Té en l’Europa democràtica el seu referent. Cerca de desplegar una prosperitat ben repartida i sostenible. Anhela una societat democràtica oberta, cívica i universalista. L’espanyolisme ha sigut justament tot el contrari. El catalanisme ha sigut l’escut, l’espanyolisme la llança.
El problema de fons que té la societat catalana, més enllà de la repressió de les persones, és voluntat perfectament racional de destruir i de desnaturalitzar la catalanitat, de trencar el motlle, de menystenir l’ideal que ha aglutinat la societat catalana, que l’ha guiat, que ha configurat a l’entorn de l’ideal d’una identitat integradora i cohesionada.
No ens confonguem, doncs. La destrucció de la catalanitat ha estat durant anys un objectiu força compartit entre el PP i el PSOE, amb matisos però de fons similar. És cert que a hores d’ara els matisos s’han engrandit. És clar que el combat per controlar el poder de l’estat diversificant el l’espanyolisme granític que hem conegut fins ara. Al costat de l’espanyolisme clàssic, de to autoritari, assimilador i espanyolitzant, s’està fent notar l’esbós del que podria arribar a ser una mena de neoespanyolisme, aparentment més dialogant, i disposat a canviar alguns principis arcaics. Està per veure, de moment veig més necessitat i paternalisme que no pas rectificació.
Posem, doncs, atenció a un espanyolisme de dues cares. La dura dels de sempre i la més tova sorgida de la necessitat. Però no dubten que son dues cares d’una mateixa idea d’Espanya que veuen en la catalanitat el seu pitjor contrincant. Segueixen compartint voluntat de desdibuixar la catalanitat. És greu no entendre-ho i no actuar en conseqüència. És un símptoma no saber argumentar des de la televisió publica catalana perquè l’espanyolització no és una opció, és una imposició, que no volen ni convé perquè la considerem regressiva a una notable majoria de catalans. Personalment respecto el dret de Jordi Evole a estimar l’espanyolitat, cadascú pot escollir el seu marc de valors polítics i culturals. Però em sembla perillós que siguin tants els catalans que no percebin els atributs de la catalanitat.
Campalans va ser un dirigent catalanista i socialista dels anys trenta. Un dels seus textos més coneguts el va titular Política és pedagogia. Es referia a la pedagogia que els catalans havien de fer de cara a la societat espanyola. Ara se n’hauria d’escriure un altre, amb el mateix títol, però dedicat a la pedagogia interna.
Tenim un país desorientat que dubta de les seves pròpies virtuts. I el catalanisme està desdibuixant la seva funció de síntesi de la recerca de cohesió i de progrés i la catalanitat està perdent la seva centralitat en l’imaginari social del país, mentre que l’espanyolitat més tova està guanyant-la.
El poder estatal burxa cada dia. El PP s’atreveix a vincular catalanitat i qualsevol catalanisme amb terrorisme, feixisme i supremacisme. Sense vergonya el situa al costat de Putin. Fins fa mig any, el PSOE, assegurava que l’independentisme era sinònim d’extremisme ideològic antidemocràtic, de cops d’estat, de dirigents embogits, de destructor de famílies i convivències.
Ambdós partits sumen arguments, almenys de moment. Projecten la idea de què Catalunya ha perdut els fonaments democràtics, ètics i morals i que, per tant, requereix que l’estat espanyol la protegeixi de si mateixa. Justifiquen les seves receptes revestint l’autoritarisme revestint-lo de paraules màgiques. Hores d’ara qui més utilitza la paraula democràcia, la paraula llibertat i la paraula prosperitat són els dirigents del PP i del PSOE; els mateixos que no admeten referèndums i drets, els mateixos que oculten les balances fiscals, els mateixos que continuen desplegant a Catalunya la fiscalitat extractiva que tanta vida dona a l’establishment madrileny.
Tenim, doncs, un problema doble. El primer és que el 155 ha portat a molta gent a l’exili, a la presó i als jutjats. Ho sabem. Però a més alimenta la idea que la catalanitat viu en un magma antidemocràtic, tancat, regressiu i embogit. El segon problema és que l’independentisme no troba la manera de contrarestat tot això. No s’ha relligat amb prou convicció a un ideal de país que engresqui al màxim nombre de catalans, d’aquí i nou vinguts.
Avui, hi ha milers de catalans que saben poc del país on viuen. Gens dels orígens, poc de la llengua que s’hi ha parlat tota la vida, menys encara dels valors que li han donat el caràcter i identitat. Molta menys gent de la que caldria troba en l’independentisme l’espai de construcció dels consensos cívics i dels pactes de ciutadania entre àmplies majories socials que permeti albirar el millor present i futur pel conjunt dels catalans.
La catalanitat s’està desdibuixant, el país no està bé. Els darrers set anys han sumat moltes coses i de naturalesa molt diversa: l’acció de l’estat i el 155, les circumstàncies de la pandèmia, la feblesa del govern autonòmic, la divisió de l’independentisme, els canvis demogràfics. Tot ajuda als partits estatals a apuntalar una major centralitat política a Catalunya. en canvi, la catalanitat i el catalanisme estan perdent la seva visibilitat com a veritables motors històrics de democràcia, cohesió, prosperitat i benestar del país. Tinguem-ho en compte i abordem-ho.
Atenció que els estats no només fan funcionar les clavegueres, també saben guarnir-se de les paraules que més enlluernen i les polítiques que més brillen, per molt que al final serveixen per buidar el benestar d’uns i omplir de prebendes de poder i la butxaca d’uns altres. Fem-nos el favor de tenir-ho en compte.
No cal dir que desitjo de tot cor que l’amnistia arribi a bon port com més aviat millor. Comprenc perfectament els que la volen però també entenc els que desconfien de les trampes judicials. En tot cas gruo perquè els dirigents catalans sàpiguen controlar la tendència a la ingenuïtat política i a la divisió. I en tots ca espero que l’enuig amb la dreta espanyola no ens faci caure en la misericòrdia exagerada amb els dirigents del PSOE. Atenció: quan s’acabi la necessitat, Pedro Sánchez i el PSOE canviaran. Alerta: més enllà dels desacords, el PSOE i el PP coincideixen en assenyalar que els desitjos democràtics dels catalans (clau de volta de tot) no tenen cabuda en l’estat espanyol i continuen expressant que la catalanitat és una nosa que els cal combatre. Uns la combaten «a lo bèstia», com fa el PP amb el català; el PSOE ho fa amb més suavitat, tot aguantant (conllevando) de mala gana el que consideren de segona.
Ara com ara, ambdós partits comparteixen una idea molt similar d’Espanya i de l’estat. Cap dels dos accepta rectificar les polítiques que els darrers quaranta anys han focalitzat la riquesa a Madrid fins a límits grotescos, que ha extret de Catalunya una fiscalitat d’una dimensió brutal i que han fet polítiques d’assimilació cultural inadmissibles. Cap dels dos ha manifestat cap intenció de rectificar. Continuen negant el dret democràtic a resoldre via referèndum el plet polític.
No cal dir que es preferible l’actitud del PSOE, però cal reconèixer que almenys fins ara no ha fet res per reparar les conseqüències que les seves polítiques han tingut i tenen en la societat catalana. Encara més, en la pròpia idea de catalanitat. No sé si d’alguna manera sabrem mesurar la quantitat d’energia social que els catalans hem hagut de destinar a la recerca d’un estat que funcioni, que faci bé la seva feina, que doni sortida als nostres anhels i no es dediqui a reprimir-los. En aquest sentit, m’ha semblat particularment revelador el cas del diputat Rubèn Wagensberg. Posa en relleu la quantitat de corrosió que l’espanyolisme ha introduït en la vida d’un nombre indesxifrable de catalans. Tinc al cap un text de Richard Sennett: La corrosió del caràcter, les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme. Suggereixo que algú s’animi a escriure un text o una sèrie titulat La corrosió de la vida, les conseqüències personals en la política catalana de l’acció de l’estat espanyol del segle XXI. Sigui com sigui, espero que almenys els sociòlegs s’animin a identificar el que ha suposat pels catalans i la catalanitat la pugna permanent contra l’estat espanyol.
També des d’aquesta òptica cal observar l’aplicació del 155. Més enllà dels aspectes evidents com la repressió i la regressió autonòmica, em sembla obvi que ha suposat, i continua suposant, una notable ofensiva, a més de política, ideològica que està desfigurant els valors i les idees que han regit la nostra vida col·lectiva. Entenc la catalanitat com el pòsit de valors, anhels i ideals que ha nodrit històricament la dinàmica social, política i cultural catalana. El ciment que ha relligat els nostres anhels i sentiments polítics, la nostra voluntat de construir un país democràtic, lliure i millor, la nostra estima de la tradició, la nostra configuració com a societat oberta i plural, la nostra voluntat d’enlairar institucions públiques de qualitat. En definitiva la catalanitat ha formalitzat el nostre dret a viure d’una determinada manera i amb sintonia amb els nostres conveïns propers o llunyans.
Tot això, la catalanitat, el catalanisme, el mateix independentisme estan sent atacats i distorsionats cada dia. I malauradament tinc la convicció que la societat catalana s’està conformant. No tinc dubte que els efectes estan resultant tremendament corrosius i se’n està ressentint el nostre capital de conviccions, il·lusions i esperances, tant polítiques, com culturals i econòmiques.
Catalanitat i catalanisme, també independentisme, són sinònims de democràcia, de referèndum. Espanyolisme ha estat equivalent a autoritarisme i a negació de drets. Catalanisme ha expressat un ideal de país i una exigència de bon d’estat. Vol dir societat civil forta i pluralitat ideològica. Reconeix una idea d’identitat plural, forjada en la cultura i no en cap ètnia. Defensa la llengua nacional, però és respectuós amb les altres llengües que les migracions han dut al país. Té en l’Europa democràtica el seu referent. Cerca de desplegar una prosperitat ben repartida i sostenible. Anhela una societat democràtica oberta, cívica i universalista. L’espanyolisme ha sigut justament tot el contrari. El catalanisme ha sigut l’escut, l’espanyolisme la llança.
El problema de fons que té la societat catalana, més enllà de la repressió de les persones, és voluntat perfectament racional de destruir i de desnaturalitzar la catalanitat, de trencar el motlle, de menystenir l’ideal que ha aglutinat la societat catalana, que l’ha guiat, que ha configurat a l’entorn de l’ideal d’una identitat integradora i cohesionada.
No ens confonguem, doncs. La destrucció de la catalanitat ha estat durant anys un objectiu força compartit entre el PP i el PSOE, amb matisos però de fons similar. És cert que a hores d’ara els matisos s’han engrandit. És clar que el combat per controlar el poder de l’estat diversificant el l’espanyolisme granític que hem conegut fins ara. Al costat de l’espanyolisme clàssic, de to autoritari, assimilador i espanyolitzant, s’està fent notar l’esbós del que podria arribar a ser una mena de neoespanyolisme, aparentment més dialogant, i disposat a canviar alguns principis arcaics. Està per veure, de moment veig més necessitat i paternalisme que no pas rectificació.
Posem, doncs, atenció a un espanyolisme de dues cares. La dura dels de sempre i la més tova sorgida de la necessitat. Però no dubten que son dues cares d’una mateixa idea d’Espanya que veuen en la catalanitat el seu pitjor contrincant. Segueixen compartint voluntat de desdibuixar la catalanitat. És greu no entendre-ho i no actuar en conseqüència. És un símptoma no saber argumentar des de la televisió publica catalana perquè l’espanyolització no és una opció, és una imposició, que no volen ni convé perquè la considerem regressiva a una notable majoria de catalans. Personalment respecto el dret de Jordi Evole a estimar l’espanyolitat, cadascú pot escollir el seu marc de valors polítics i culturals. Però em sembla perillós que siguin tants els catalans que no percebin els atributs de la catalanitat.
Campalans va ser un dirigent catalanista i socialista dels anys trenta. Un dels seus textos més coneguts el va titular Política és pedagogia. Es referia a la pedagogia que els catalans havien de fer de cara a la societat espanyola. Ara se n’hauria d’escriure un altre, amb el mateix títol, però dedicat a la pedagogia interna.
Tenim un país desorientat que dubta de les seves pròpies virtuts. I el catalanisme està desdibuixant la seva funció de síntesi de la recerca de cohesió i de progrés i la catalanitat està perdent la seva centralitat en l’imaginari social del país, mentre que l’espanyolitat més tova està guanyant-la.
El poder estatal burxa cada dia. El PP s’atreveix a vincular catalanitat i qualsevol catalanisme amb terrorisme, feixisme i supremacisme. Sense vergonya el situa al costat de Putin. Fins fa mig any, el PSOE, assegurava que l’independentisme era sinònim d’extremisme ideològic antidemocràtic, de cops d’estat, de dirigents embogits, de destructor de famílies i convivències.
Ambdós partits sumen arguments, almenys de moment. Projecten la idea de què Catalunya ha perdut els fonaments democràtics, ètics i morals i que, per tant, requereix que l’estat espanyol la protegeixi de si mateixa. Justifiquen les seves receptes revestint l’autoritarisme revestint-lo de paraules màgiques. Hores d’ara qui més utilitza la paraula democràcia, la paraula llibertat i la paraula prosperitat són els dirigents del PP i del PSOE; els mateixos que no admeten referèndums i drets, els mateixos que oculten les balances fiscals, els mateixos que continuen desplegant a Catalunya la fiscalitat extractiva que tanta vida dona a l’establishment madrileny.
Tenim, doncs, un problema doble. El primer és que el 155 ha portat a molta gent a l’exili, a la presó i als jutjats. Ho sabem. Però a més alimenta la idea que la catalanitat viu en un magma antidemocràtic, tancat, regressiu i embogit. El segon problema és que l’independentisme no troba la manera de contrarestat tot això. No s’ha relligat amb prou convicció a un ideal de país que engresqui al màxim nombre de catalans, d’aquí i nou vinguts.
Avui, hi ha milers de catalans que saben poc del país on viuen. Gens dels orígens, poc de la llengua que s’hi ha parlat tota la vida, menys encara dels valors que li han donat el caràcter i identitat. Molta menys gent de la que caldria troba en l’independentisme l’espai de construcció dels consensos cívics i dels pactes de ciutadania entre àmplies majories socials que permeti albirar el millor present i futur pel conjunt dels catalans.
La catalanitat s’està desdibuixant, el país no està bé. Els darrers set anys han sumat moltes coses i de naturalesa molt diversa: l’acció de l’estat i el 155, les circumstàncies de la pandèmia, la feblesa del govern autonòmic, la divisió de l’independentisme, els canvis demogràfics. Tot ajuda als partits estatals a apuntalar una major centralitat política a Catalunya. en canvi, la catalanitat i el catalanisme estan perdent la seva visibilitat com a veritables motors històrics de democràcia, cohesió, prosperitat i benestar del país. Tinguem-ho en compte i abordem-ho.
Atenció que els estats no només fan funcionar les clavegueres, també saben guarnir-se de les paraules que més enlluernen i les polítiques que més brillen, per molt que al final serveixen per buidar el benestar d’uns i omplir de prebendes de poder i la butxaca d’uns altres. Fem-nos el favor de tenir-ho en compte.