Amb aquestes dues negacions s’expressava al Ple del Congrés el president del Govern Espanyol, Mariano Rajoy. Les va deixar anar el passat dimecres durant la seva intervenció on enumerava de quin mal havíem de morir: pujada de l’IVA, retallada de sou i dies personals per al cos funcionarial, retallada de la prestació per als nous aturats, o una nova reforma de les pensions que tracti les prejubilacions. De tot el discurs em vaig quedar amb aquestes dues frases que em van deixar força preocupada per la lleugeresa o, tal vegada, amb la  inconsciència que van ser pronunciades. 1.- “Aquí no caben ni fantasías ni ocurrencias”. I no es posa vermell? Si alguna cosa està fent aquest govern és, per un costat, fantasiejar amb un país que només existeix en la seva imaginació i, per un altre, fer pensades d’avui per demà sense una planificació. Un aquí caic, allà m’aixeco. 2.- “No hay mucho para escoger”. N’està segur, senyor Rajoy?

Sempre he pensat que d’un lloc com Castella, la gran guanyadora de la pell de brau, que va bastir una part de la seva literatura amb un gènere que s’anomena novela picaresca, no en podia sortir res de bo. Només cal comparar El Quijote amb el Tirant lo Blanc, per entendre el perquè de tot plegat. Doncs posats a pensar on podia triar el senyor Rajoy, crec que alguns li podrien donar unes quantes idees que res tenen a veure amb el nou pla d’ajust que va presentar. Per què no tanca el Senat, senyor Rajoy, si sap que, tal i com està dissenyat, no serveix per gairebé res? Si el gran ajust que va presentar, posant en perill la cultura, els espectacles, el comerç i tutti quanti, suma 56.440 milions d’euros, no seria més assenyat tancar un Senat estèril que per enguany té un pressupost, retallada inclosa, de 53.214.437 euros? Senzill, oi? I, do?

Podria seguir amb el tancament de tota aquella part dels Ministerios que tenen traspassades les competències a Catalunya. Després, si encara no en té prou, revisi aquesta samfaina que un dia es van inventar i que s’anomena Las Comunidades Autónomas. Per cert, pot començar per la Comunitat de Madrid, aquell xampinyó que es van haver de treure de la màniga quan van crear el bunyol autonòmic i se’n van adonar que s’havien deixat enmig de la meseta una peça del trencaclosques.