Del poema Ara mateix, de M. Martí i Pol, hom en recorda, generalment, tan sols el darrer vers, reproduït un cop i un altre: Tot està per fer i tot és possible. Acostuma a passar per alt, en canvi, una afirmació aparentment intranscendent del poeta, just al principi de tot: els anys passen de pressa. De raó no n’hi falta i caldria afegir-hi, si de cas, que com més anys tens, més de pressa passen encara. Tenim ben a prop el final de l’estiu darrer i, amb prou feines abans de dos mesos, ja hi tornarem a ser un altre cop, com si res. En la infantesa, el temps no té límits i el fet de no disposar d’una mínima noció del pas dels dies i les hores pot dur a pensar que, en realitat, aquest no té acabament, perquè no se’n coneix el ritme i sembla que és infinit.

Aquests quatre dies de pont, més o menys malgirbat, han estat aprofitats per molta gent per a fer el canvi tradicional de roba. Aquesta és una oportunitat per redescobrir amb goig peces que ja no recordàvem que teníem o bé l’ocasió de desprendre’ns-en d’altres que ja no ens fan el pes o que es veuen ja molt usades, envellides o passades de moda i tot. En temps de xafogor intensa, sempre ens demanem com podem anar tan tapats al bo de l’hivern, mentre que, a l’època del fred, se’ns fa difícil de pensar el lleugers de roba que podem anar a l’estiu. L’operació té tot l’aire d’un ritual i, any rere any, seguim sempre una mateixa litúrgia, plegant adequadament les camises i desant-les, fent el mateix amb pantalons i jerseis, separant-ne les peces que han d’anar, necessàriament, a la tintoreria per estar en condicions de ser usades, de nou, a la represa. Per als homes, les peces més fàcils de traginar i col·locar són les americanes, inseparables del seu corresponent penja-robes. Abrics, gavardines i gecs de tota mena acostumen a ser més complicats de canviar d’ubicació, atesa la mida i el pes habituals, superiors a qualsevol altra roba. I ens desprenem també dels fulards que ens han fet una agradable companyia, durant mesos, amb una certa enyorança.

Abans aquesta operació es repetia en diverses ocasions, al llarg de l’any, coincidint amb les quatre estacions de l’any, totes elles ben marcades i perfectament diferenciades les unes de les altres. Després de l’hivern arribava la primavera, a la qual seguia l’estiu i, finalment, abans de tornar novament a l’hivern, calia passar per la tardor. Després del període estiuenc, que tradicionalment feia la funció de parèntesi pactat, d’etapa de repòs de les activitats públiques durant la qual fa l’efecte que tot s’atura, s’acostumava a parlar d’una tardor calenta i se’n parla encara ara, quan, amb el retorn a la quotidianitat, passat l’11 de setembre  -o millor encara, la Mercè, Santa Tecla i Misericòrdia- afloren els problemes, conflictes i reivindicacions de sempre. I, atenent que amb el bon temps que acomiada l’hivern, la natura desperta i la vegetació recupera tota la verdor intensa de la plenitud de vida, s’ha fet servir també la primavera com a època de desvetllament col·lectiu, temps de revolta, amb la primavera àrab, la primavera portuguesa, etc. Justament, en els calendaris antics aquesta era l’estació amb què s’iniciava l’any: primavera. I es diu dels joves, en relació a tota la vigoria del seu començament viral, que tenen 15 o 16 primaveres. La tardor, que envermelleix i engrogueix la vegetació amb totes les variants possibles, també és coneguda com a primavera d’hivern o, poèticament, com a autumne, i s’associa, en canvi, a l’edat de maduresa de les persones. Per això, quan algú ja és d’una certa edat, s’assegura que es troba a la tardor de la vida.

Els estralls del canvi climàtic, però, no són malauradament cap malson, sinó una realitat ben enutjosa. La desatenció i la descurança generals a l’hora de preservar el medi ambient, sense una consciència cívica amatent a la posteritat i un comportament coherent amb aquesta, han fet malbé la primavera i han esborrat la tardor, quasi del tot, com el gargot maldestre escrit amb guix a la pissarra, del qual tan sols en resten alguns traços. De l’hivern més rigorós passem, sense gairebé solució de continuïtat, sobtadament, al bon temps, a la calor que substitueix el fred, en qüestió de dies o bé d’hores. Sembla com si, de fet, la meteorologia hagi embogit o, en tot  cas, perdut el rigor que se li atribuïa, perquè, ja fet el canvi de roba, sempre arriben aquells pocs dies en què l’hivern es resisteix, heroicament, a ser substituït i torna fer acte de presència per no gaire temps, el suficient, però, com perquè els refredats tornin a senyorejar ça i lla. I el mateix ocorre amb el pas precipitat de l’estiu a l’hivern, transició fugissera que atorga a la tardor un protagonisme modest, irrellevant, quasi imperceptible, a causa de la seva curta durada.

A aquest ritme, si no hi posem solució pensant en els anys que vindran, potser en el futur vindrà aquell dia en què la canalla farà als pares i mares preguntes encara més incòmodes que les relatives a l’origen de la vida: Què és la primavera? Què és la tardor? I, quan ens quedem sense gaires respostes convincents, sempre els podem dir que, abans, van existir de debò, com ho demostra la novel·la Les primaveres i les tardors, de Baltasar Porcel, la Primavera, pintura de Sandro Botticelli o el concert per a violí d’Antonio Vivaldi, autor també de La tardor, un concert ple d’alegria perquè reprodueix l’estat d’ànim dels mesos de collita a la terra conreada. El Nobel de literatura Gabriel García Márquez, bon amic de Catalunya, és autor de La tardor del patriarca, obra sobre la solitud del poder, escrita en bona part durant la seva etapa de residència a Barcelona. En fi, com en tot a la vida, a l’hora de la veritat, sempre ens quedaran els clàssics...