Per entrar en context: el país subsaharià és un aliat estratègic de la Unió Europea i els Estats Units en matèria d’externalització de fronteres – de fet, Níger té limitada la lliure circulació de la qual haurien de gaudir als països de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO) -, és seu d’un gran desplegament militar occidental i terra d’un urani que alimenta 1 de cada 3 bombetes franceses.
Però aquí estem, vuit dies més tard, amb una amenaça d’intervenció internacional, manifestacions antifranceses als carrers del país agafant força i amb els caps de seguretat nacional de la Unió Europea sostenint la respiració. Per entendre-ho bé, però, cal remuntar-se al 2011, amb l’assassinat de Gadafi i la intervenció a Líbia, catalitzador de la inestabilitat a tota la regió.
No només Catalunya va declarar la independència de manera unilateral la dècada passada. Els grups Tuareg del Nord de Mali també ho van fer rere tornar armats de lluitar a l’exèrcit d’en Gadafi. Tot i que la seva va durar més en escollir socis de dubtosa moralitat, els grups terroristes procedents del Magreb, que van decidir deixar-los en estacada i aprofitar l’enrenou generat i la incapacitat de reacció del govern central per conquerir ciutats estratègiques i islamitzar-les.
La comunitat internacional va bolcar-se amb molta rapidesa a treballar amb el govern emergent del cop d'estat de 2012 a Mali. La CEDEAO va enviar una missió d’estabilització africana, l’AFISMA, a qui va agafar el testimoni l’operació francesa Serval, a més a més de l’arribada de la MINUSMA, l’operació de Nacions Unides. Sempre s’ha dit que Serval va tenir un impacte extraordinari perquè va aconseguir una victòria tàctica sobre els terroristes. Però només va servir per dispersar als grups que van anar a buscar refugi a l’altre costat de la frontera, amb la particularitat que Níger, Burkina Faso i Mali comparteixen una zona tri-fronterera, fent que s’escampessin als altres països.
He de resumir el que va passar des de 2013, quan es dissol Serval i es constitueix l’operació Barkhane, fins a 2020 en una sèrie d’errors estratègics, tàctics i operatius que van dur a una escalada constant de la violència i la inseguretat, així com la cronificació de les tensions entre els militars francesos i malians. Però tingueu present que és molt més complex i que també podem trobar-hi moltes victòries dels locals, els governs i el suport internacional.
Ara sí, 18 d’agost de 2020... Recordo estar escrivint la tesina de grau sobre Mali, quan vaig obrir Twitter i ho vaig veure: cop d'estat. Feia setmanes que la ciutadania es manifestava contra la mala gestió del govern. El nom d’Assimi Goïta va començar a ressonar. Un militar panafricanista i antifrancès agafava la direcció del país.
24 de maig de 2021... Es dona un segon cop d’estat a Mali per la timidesa de la junta de transició a l’hora trencar amb les polítiques qualificades de neocolonials. Curiosament, el cop és impulsat, altre cop, pel coronel Goïta. És a partir d’aquest moment que comença una escalada de tensions amb l’Eliseu derivada d’una associació amb Rússia, i en particular amb el grup Wagner, que duria, a inicis de 2022 al trencament de les relacions diplomàtiques entre els estats i aquell estiu, al replegament de les tropes franceses del país.
30 de setembre de 2022... Un segon cop d'estat a Burkina Faso. Les alarmes de Wagner ressonen altra vegada, tot i que no es confirma. Un jove de 34 anys, el capità Ibrahim Traoré, es fica al capdavant del govern, amb el pretext de l’incapacitat de l’anterior junta per fer front a l’amenaça.
18 de gener de 2023... Ibrahim Traoré denuncia els acords de defensa amb França i obliga a retirar les tropes desplegades -un costum francès a l’Àfrica Occidental-. Una política que és aclamada pels africans i la diàspora com una mesura anticolonial. Aquests moviments reobren un debat tens: la Françafrique tot i que la premsa occidental es debat com a resultat de l’estratègia russa de desestabilització d’Europa. El gir amb suport rus és aclamat per la població africana arreu del continent com a mesures per posar fi als vestigis de la colonització. De fet, aquestes mesures provoquen una gira francesa per l’Àfrica en què Macron anuncia que retirarà les tropes i reformarà les seus militars arreu de la seva zona d’influència perquè reconeix que contribueixen a l’estigma neocolonial. És amb aquesta perspectiva que s’ha d’analitzar el cop d’estat del 26 de juliol a Níger.
El que ha passat després és senzill, la seguretat nacional francesa, i, per consegüent, l’europea, són en risc. Pot haver-hi un tall en la cadena de subministrament que ens sumeixi en una major crisi energètica, a més a més de donar accés a altres potències o emergents a urani preparat per ser enriquit. També preocupa que un govern prorús a Níger pugui instrumentalitzar la migració (o deixar de regular-la mitjançant la contenció), ja que el país és un pilar de l’externalització de fronteres.
Recordem que ens trobem immersos en una crisi geopolítica greu i un canvi en els patrons de poder en les relacions internacionals, - motiu també pel que els països africans poden fer aquests moviments fins ara impensables, perquè la diversificació d’aliances redueix la seva dependència a Europa. I ens hauríem de preguntar, per què són els mateixos països africans que emprendrien una intervenció militar quan el que hi ha en risc són interessos europeus?
Doncs perquè al Senegal o Costa de Marfil, el sentiment antifrancès i la frustració amb els polítics locals - molt vinculats a les elits europees - és igual o major que als països del Sahel, i es troben en risc que la consolidació del cop a Níger (com deia al principi, un cop poc probable) generi un efecte en cadena que tombi els seus governs.
El Kremlin s’ha desmarcat del cop i ha apel·lat al retorn de la legalitat. Per tant, la futura direcció de la política exterior i posicionament internacional a l’Àfrica Occidental - prooccidental o prooriental- es troba en el resultat de les negociacions que duguin a terme en els dies vinents i si acaba en una confrontació entre blocs a la CEDEAO, de qui aconsegueixi guanyar la guerra.